Tinc una amiga que es diu Júlia. Li pregunte quins són els seus animals favorits. Pingüins i elefants, diu. Somriu. Després mira amb menyspreu l’candeleta elèctrica que adorna la nostra taula.

Dijous

Toque el timbre de casa de Vicente. Mentre l’espere un raig de sol m’il·lumina la cara. Apareix amb paquets en la mà, l’acompanye a Correus. Mentre caminem parlem que Tenderete ha anat molt bé. Mentre caminem somriu amb ironia o picardia o innocència, o amb la mescla de tot. Entrem en un café. La dona que atén el café està discretament meravellada per alguna cosa. Recorde haver vist la mateixa expressió de discreta meravella en una altra cara, en una altra cafeteria, acompanyant a Vicente. Observe com va vestit: abric marró sobre camisa verda de màniga llarga. O abric verd sobre camisa marró, ja no recorde. Tampoc recorde la seua barba. L’he vist en dos estats: barba llarga i descurada, un aspecte que el fa veure com a editor. I barba i cabell retallats, un aspecte que el fa veure com un nounat i algú diferent de tot el que fa, fins que somriu i recupera la seua figura d’editor. Vicente demana un segon café, em recomana fer tallers i em dóna alguns contactes. “Pots oferir el paquet: expo, llibre i tallers”, em diu. Li done fulles blanques i retoladors negres. Dibuixa el primer elefant. Després un pingüí sobre el cap de l’elefant. Després alça la bosseta de sucre que hi ha en la taula i la posa al costat dels meus ulls. “La primera perdiu que alça el vol rep el tir” (Proverbi Africà). Pose al costat de les seues mans una nova fulla. Ens acomiadem i, com sempre després de xarrar amb Vicente, els gossos em veuen amb curiositat mentre camí pel carrer.

Divendres
He quedat amb Carlos Maiques en la cafeteria de l’IVAM. Aqueixa vesprada ho cride per a dir-li, molt preocupat, que vaig perdre la meua cartera i que tal vegada no podré veure-ho fins a trobar-la. Arribe a l’IVAM amb bicicleta, mitja hora tard. Carlos està dibuixant, assegut al costat de la seua engruixada motxilla. Carlos porta sempre aqueixa pesada motxilla plena de papers i coses. “On vas trobar la teua cartera?”. “Sota uns sobres, on jo mateix la vaig posar”. Veig les pàgines que Carlos està dibuixant. “És un nou còmic amb Stygryt“, diu. “Molt bo”, dic. Després ho guarda i li passe un munt de fulles blanques. Sobre la taula posa el seu joc de retoladors i bolis i comença a dibuixar com ho faria un cirurgià o un oculista. Arriba Lara. Havíem quedat perquè jo volia recuperar el gravat que ella m’havia regalat. Li done a Lara un parell de fulles blanques i comença a dibuixar el seu pingüí. Mentre prenc el meu café amarg jo també dibuixe elefants tímidament, amb purs puntets. Enfront de mi està Carlos, amb qui puc parlar amb familiaritat. Al meu costat Lara, ens coneixem poc. Opte per parlar amb familiaritat amb Carlos però conscient que Lara se sentirà com una visitant enfront de les portes d’un zoològic. Açò és el que causa la meua timidesa. Carlos també és tímid però, segons la situació, fluctua entre la timidesa i la gosadia. Avui parla amb gosadia, potser perquè em veu tímid.

Dissabte
Al matí vaig en bus a veure a Martín. M’acompanya Daniela, la meua amiga moldava d’ulls grisos. Martín m’espera en la cafeteria “El Paradís”, per plaça Espanya. En arribar li cride Martín!, i ho espante sense voler. Martín és un dels iniciadors del Festival Tenderete. Té el cabell llis i les mans primes. Visionari i generós. Omnipresent en els festivals d’autoedició. Es fa cridar “El Mal” en el grup de wasap. Aquest matí beu aigua o café, ja no record. Ens saludem amablement. M’explica que quan vivia a Lima ja feia fanzines. Que va demanar per a estudiar Belles arts a Itàlia, Mèxic, Brasil i Espanya, i que va caure Espanya. Es va instal·lar a València. El seu segell “Ediciones Valientes” es remunta al 2007 però ho va crear formalment en el 2010. Li oferisc fulles blanques i ell trau el seu boli de punta fina. Quina tendresa d’elefants i pingüins dibuixa. Li demane a Daniela que faça els seus. Daniela dibuixa un pingüí amb el seu ou per davant, perquè, segons diu, convé vigilar-ho perquè no li’l roben… “Coneixes el documental de Herzog, on apareix un pingüí que va cap al costat contrari d’on ha d’anar?”, pregunta Martín. Explica que el pingüí es va equivocar d’adreça i vaga sol, perdut, separat del grup. I que Herzog ho va filmar. Li demane que dibuixe a aqueix pingüí i diu que ja ho ha dibuixat. Ho assenyala sobre el paper.

Dijous

Són les 7.30 de la vesprada i arribe mitja hora tard a la cita amb Carlos Ortin. Ens trobem en la plaça Tetuán i caminem al café que hi ha en el carreró del costat. Tanquem a les 9 h, adverteix la cambrera. Carlos es demana un gintònic, jo una cervesa. La lògica de Carlos em sembla imprevisible. El que per a mi pot ser una bona notícia, per a ell és potser una catàstrofe. Per açò pose la meua ment en manera flexible quan parlem, i no tinc pressa per opinar. Per exemple, si Carlos narra una anècdota on hi ha dos bàndols, un de lleons i un altre de gladiadors, jo no aconseguisc distingir un bàndol de l’altre fins que acaba la història i descobrisc que els que jo creia lleons per a ell eren gladiadors. O a l’inrevés. Li explique molt content que ja vaig iniciar la meua contribució per a The Valencianer i que hi haurà elefants i pingüins. “Tinc una història amb elefants i pingüins, però t’ho explicaré un altre dia”, diu i després somriu o es posa lleugerament seriós. També diu: “Encara que sóc dels quals plora amb una pel·lícula, no sóc fan de la tristesa. Cal tenir talent per a la tristesa, perquè pot portar-te a un estat on justifiques coses que”… “Com diria Arnal Ballester: il·lustrar és com maquillar a un mort”… “Ara em ve de gust gandulejar, i el treball d’un editor és incompatible amb la ganduleria… “Sempre dibuixe per a alguna cosa, no sóc dels quals dibuixa per dibuixar”… Pot ser que aquestes no siguen les seues paraules exactes, però Carlos és el feliç editor d’aquesta revista i podrà corregir-les si vol… Moltes felicitats Carlos per crear The Valencianer. I per les tan encertades traduccions a l’anglés. Aquesta vesprada l’abillament de Carlos és un elegant abric negre i un somriure entre preocupat i bondadós. O pot ser que jo em senta preocupat i bondadós.

Divendres

Arribe tard. Aparque la bici i des de la llibreria Bartleby envie un wasap a Juanjo preguntant “Com es diu el café?”. “Es diu el Cafecito. En la plaça de l’Església, te’n recordes? Plaça Pare Perera”. Són les 12:22 del migdia, Juanjo em veu arribar a la plaça i crida el meu nom diverses vegades perquè jo no ho veig. Entrem al café on ell ja ha començat el seu café. Sobre la tauleta, tres dels seus quaderns amb dibuixos. Molt cortés, com sempre. Bigoti i barbeta retallats, pell blanca. Jersey negre amb ratlletes blanques. Em regala el seu nou joc de cartes “Card Toons” i em mostra el truc perquè el gripau de portada vaja canviant de forma. Em demane un café, es demana un croissant. Parla amb molt entusiasme del seu treball. A voltes apareix la seua vena crítica: “A baix la tècnica!”… “La il·lustració ha de servir per a plantejar-se idees, hauria de ser una eina per a explicar”… M’explica que “Milimbo” va nàixer quasi alhora que Maia, la seua primera filla, i que en la seua casa tenen com a ritual diari explicar històries a les seues filles abans de dormir. “El rotllo de Milimbo és que no hi haja límits, les barreres estan molt desdibuixades”. Prenc anotacions en una fulla. Li oferisc diverses fulles i ell les doblega a la meitat abans de començar a dibuixar. No parla mentre dibuixa, està concentrat. Em diu que ara que té a les seues filles se sent més lliure. I canvia la idea que jo tenia d’ell quan es refereix a si mateix com “hiperdispers” i “intuïtiu”. Per a mi Juanjo és ordenat, disciplinat, quasi matemàtic. Si no fora, com podria haver-hi fet tants castells i laberints? “A veure que dia tornem a quedar”, em diu somrient. El seu jersei negre està decorat amb tres botons en el muscle. Els vaig comptar.

Ja està! M’agrada aquesta sèrie. A més de col·leccionar somnis vaig a col·leccionar elefants i pingüins, de tant en tant.

Il·lustracions:
Endevina qui ha dibuixat cada pingüí i elefant.

Succeeix a València:
Vicente Ferrer i Begoña Lobo fan “Media Vaca”
Carlos Maiques es fa a si mateix
Lara Ottaviani es fa a si mateixa.
Martín López fa “Ediciones Valientes”
Carlos Ortin fa “The Valencianer”
Juanjo Oller, Trini e hijas fan “Milimbo”
Roger Omar fa somnis il·lustrats des de el 2002

Sta. Depar Empar, la nostra mascota, triomfa a Rússia

La segona selecció del nostre comitè entre els concursants al nostre concurs de mascotes de The Valencianer és nostra més llunyana subscriptora. Es diu Adele Amineva, i ens escriu des de Sant Petersburg, Rússia!

Vam haver de donar-li explicacions sobre l’abillament tradicional valencià, les seues teles i estampats, així com sobre el pentinat típic de les falleres. No vam saber què contestar quan ens va preguntar per què en Star Wars havien copiat el pentinat, però no la roba, per al personatge de la Princesa Leia.

Adele ja ha rebut la seua fantàstica samarreta Bat, i ja fa plans per a lluir-la quan a Sant Petersburg faça el temps adequat. A més, Adele és una jove artista interessada en il·lustració de moda de llenceria, com podreu comprovar visitant el seu compte d’Instagram.

Estampes Valencianer

El conegut il·lustrador, vinyetiste, fanziniste, humoriste, actor de webseries i escriptor de teatre (de moment) que signa com Yordi, ens ha enviat aquesta deliciosa estampa realitzada amb la nostra publicació en els seus pensaments.

Gràcies amic! Ens has captat a la primera!

Filatèlia Valencianer

En el nostre àlbum de segells pots trobar a tots els grans artistes que han col·laborat amb The Valencianer amb els seus dibuixos, històries i saviesa.

D’esquerra a dreta i de dalt a baix:

Elías Taño, Antonio Soto, Alfons Aladreta, Deima, Núria Bellver y Raquel Fanjul (Cachetejack), Carmen Frontera y Fran Mengual, Cristina Durán, Pedro Porcel, Manu Garrido, Carlos Michel Fuentes, Rosa Albero, Álvaro Pons, Nacho Casanova, Paulapé, Malota, Maria Herreros, Román Ortín, Miguel Ángel Giner Bou, César Sebastián, Xèlon XLF, David Brieva Rosáenz, @elgrangerardosanz, Ibán Ramón, Rosa Martí, Luis Demano, Alba Abellán, Núria Tamarit, Lalo Kubala, Rubén Gil, Carlos Ortin, Roger Omar i Depar Empar.

I TRETZE

Encara que l’últim nombre de portada siga l’11, realment són tretze els lliuraments de The Valencianer en poc més d’un any.
Tretze lliuraments, com els tretze membres de la colla de Jesús de Natzaret.
Tretze portades, com els tretze títols mundials d’Ángel Nieto (si, tretze, res de dotze més un).
Tretze continguts (contes, records, passejos…), com tretze és la suma dels nombres del Diable i de la Bíblia.
Així que, per a demostrar que no patim de triscaidecafobia, la primera època de The Valencianer acaba ací i ara.

Agraïm la fidelitat de subscriptors entusiastes i seguidors silenciosos.
I per a acabar i no fer llarg el comiat, heus ací el mapa que vam prometre en el número zero, el plànol secret de la ciutat pel qual ha anat passejant la revista durant els tretze lliuraments.

Ens hem divertit. Una forta abraçada i fins ara, cocodril.