Viatge amb metro diàriament. L’última parada del trajecte és Marítim, la del meu barri. Més enllà només queda la mar, i el tren no és amfibi.

De tornada del treball, observe els meus companys de viatge. Els vagons es buiden a poc a poc, parada rere parada, a mesura que els passatgers arriben a la seua destinació. No sé per què, sempre pense que es tracta d’alguna cosa pareguda a una selecció natural, que quan arribem a l’última parada, la del meu barri, ens baixàrem els espècimens millor dotats. No és així.

Mon pare i mon tio -el meu padrí- van nàixer davant les drassanes, a una casa de dues plantes que van enderrocar anys després a causa del deteriorament que va patir després dels bombardejos dels rebels. El port era un lloc estratègic i les bombes queien diàriament. Mon pare a penes conserva records del barri, perquè la família es va mudar a La Punta quan ell era molt xicotet. Allí estaven més segurs. Mon tio, el germà major, sí que recorda els pedrots integrats en el formigó que reforcen un dels contraforts laterals de les drassanes, com enfilava per ells i com els polia amb el cul del pantaló lliscant-se fins a la vorera, com si fora un tobogan. Ma iaia, que era modista, el renyia perquè tornava a casa amb les culeres foradades, però tirava d’agulla i paciència per a apanyar-los i estirar la tela tot el que es podia. El tobogan, que encara seguix ací, no és més que una breu pendent on s’acosten els gossos a pixar.

És dissabte. M’he alçat d’hora i se m’han perdonat tots els meus pecats. Em desdejune pastilles prescrites i café amb llet. Faig el llit i veig en la tele una pel·lícula bonica. Fa un dia esplèndid, amb solet sense calor. Després de dutxar-me, baixe a la perruqueria. Jo mai vaig a la perruqueria amb el pèl brut. Salutació a Santiago, el perruquer: com estàs?, li pregunte. Com vaig a estar? Millor que mai! La vida em somriu! Fa sol, m’encanta el meu treball i adore la meua família. Què més puc demanar?, em contesta. Santiago és un xicot collonut. Isc de la perruqueria lleuger de cabells i ple d’optimisme.

Més tard, faig una volta amb el Merdagos, la meua entranyable mascota, que es comporta anormalment bé. Els veïns em saluden somrients amb alentiment. Els xiquets del parc eviten tirotejar-me amb els seus balons. Els conductors respecten els passos de zebra. Els iaios es queden quiets en els seus bancs, sense donar-hi la llanda. I no hi ha polis en la llunyania.

A estes altures, comence a mirar els balcons, no siga que caiga un test i em rebente la crisma. Açò és molt estrany! Però, a pesar dels meus desconfiats presagis, torne a casa sense contratemps. I no sols això, el polp amb creïlles em queda d’allò més bé. Açò és molt estrany! Però que molt, molt estrany! El millor serà llegir una estoneta i pegar-se una becadeta, no vaja a ser que la cosa es capgire.

Quan em desperte, em faig un te i aguaite la finestra de la cuina. Una gavina espanta els coloms que nien a la cornisa del taller de davant i es menja els nius. La gavina és un animal molt fill de puta. Però és un espectacle molt bell, com del National Geographic.

Amb un poc de sort, passa una processó. Al barri hi ha un muntó de confraries que recorren els carrers amb els seus passos acompanyats de bandes de música. M’agrada molt tota esta parafernàlia. I això que encara no he vist cap confrare encapirotat traure una escopeta de davall dels seus hàbits i assassinar el capo de la família rival. Però no perd l’esperança que algun dia ocórrega i seguisc amb interés laic les xicotetes Salomé, que porten entre les seues manetes el cap decapitat del Baptista, i les Santa Llúcia, que passegen els seus ulls, arrancats de les seues conques, en una safata de plata.

I encara tinc per davant una vesprada mandrosa de dissabte i un diumenge de mots encreuats en pijama. Ronrone.

El meu barri és la mar i el port, una xiqueta que fa pis entre dos cotxes aparcats, un capvespre impossible, el panoli de bava del carrer de la Reina, el gat negre que menja en el solar les galetes de la iaia, el modernisme humil, els gitanos de portes obertes i quejío desentonat, la boxa cinematogràfica, la bici robada, una soprano russa en un balcó llogat, una rata atropellada, mobles pixats i arrimats junt amb el contenidor, el bar dels tramussos, fàlcies en vol rasant entre les ruïnes dels barcos i els cotxes de carreres, veïns a la fresca i algun caracollons.

En fi, que no em puc queixar.

Quan em muira, si he fet bondat, viuré en una rèplica celestial del meu barri, que vindrà a ser el mateix però amb olor de santedat, que, com tot el món sap, és el d’aquells que pixen colònia.

Molts viatgers, durant els seus passejos de reconeixement per la ciutat que visiten, van buscant determinats objectes, “coses” pròpies del lloc per a emportar-se’n de record.

©Isidro Ferrer

Per exemple, el meu oculista sempre torna dels seus viatges amb figuretes de mussols (que original) a la maleta.

L’il·lustrador Isidro Ferrer s’emporta una pedra de cada ciutat a la què viatja. Però no una qualsevol, ha de ser una pedra que d’alguna manera haja format part d’un edifici o d’un carrer.

L’autor d’este article, com en una associació d’idees retorçuda, sempre compra un quadern blanc en cada ciutat que visita. I en els seus fulls nets, sense tocar, creu veure el que recorda d’eixe lloc.

Sasek à la Willie Gillis

Miroslav Sasek, escriptor i dibuixant txec, va realitzar en 1958 un llibre-guia il·lustrat titulat This is Paris dirigida en principi a públic infantil. Mentre retratava els grans monuments de la ciutat, es fixava sobretot en els mercats ambulants, els artistes de carrer, els treballadors dels mercats, la gent que entra i ix al metre, l’ambient dels café-tabac… en fi, de les coses que hi passen i que marquen una crònica d’eixe moment. A partir d’ací, va il·lustrar 17 llocs més: Londres, Roma, Sant Francisco… en el que em sembla el millor treball del món: viatjar a les ciutats, amerar-te del seu sabor, vagarejar-les i retratar-les. Sasek no va vindre mai a València. A vegades he imaginat el This is València.

©Robinson

Més o menys per eixes mateixes dates, un il·lustrador alemany que firmava com Robinson, assegurava que tenia rajos ics als ulls i que gràcies a eixa qualitat va poder fer dos impressionants llibres (París, line by line i New York, line by line) traspassant la corfa del tòpic i acostant-se als més xicotets detalls que fan que el lector desitge estar també ací. Tampoc hi ha cap València, line by line.

©Al Hirschfeld

Al Hirschfeld, el quasi centenari caricaturista nord-americà, va retratar Nova York a través d’actors, músics, autors, directors, crítics i teatres de Broadway. Saül Steimberg, el mestre romanés-novaiorqués de la línia, va imaginar eixa ciutat com un gran contenidor de persones i va ampliar els seus horitzons en una famosa portada per a The New Yorker en la qual, mirant a l’oest des d’un apartament de la 9a avinguda, dibuixa un fabulós panorama que arriba fins a la Xina.

©Saül Steimberg

©Javier Zabala

Javier Zabala, prestigiós il·lustrador lleonés, té dos deliciosos llibrets amb pàgines desplegables en els quals ha aconseguit plasmar, Madrid en un i en l’altre Barcelona, de tal manera que només són recognoscibles per a gent amb ulls competents i àvids. El francés François Avril no es cansa mai de traçar plans increïbles de París, Nova York i Tòquio. La personalíssima editorial valenciana Media Vaca edita la col·lecció Mi hermosa ciudad, en la qual demana a diversos creatius (sempre natius o residents) que retraten la seua ciutat destacant els aspectes que preferisquen, sense necessàriament usar-ne els més coneguts. Ací, entre Tòquio, Saragossa, Milà, Buenos Aires, Varsòvia i Oaxaca, trobem per fi València (núm. 3).

The Valencianer, alhora, busca els vestigis que van deixant pels carrers de València eixes persones que senten la necessitat de retratar la ciutat, de perpetuar amb els seus dibuixos les coses que estimen o odien o les que en qualsevol moment podrien desaparéixer. Volem traçar un mapa des de la mirada dels qui transformen València amb imatges i les oferixen a tots els que passen.

©Calpurnio

Ens pareix inquietant que estes coses resulten tan invisibles per a la majoria dels habitants. De manera que traçarem eixe mapa de la València invisible amb els objectes o publicacions que anem trobant recorrent la ciutat. I ens els emportarem de record.

©La Nena

En el primer dia d’aquest passeig, després de diverses voltes per Ciutat Vella, trobe el Café Negrito a la plaça del mateix nom i el Bar la Negrita i no m’enganya la vista, totsdos estan retolats per Calpurnio Pisón, genial artista multitasken aragonés establit a València. I no sols això, sinó que en una de les persianes intervingudes pels artistes urbans La Nena, apareix una imatge de Blanquita, un personatge clàssic de la València lumpen segons m’explica una senyora molt amable que passava per ací amb el seu carret. Arreplegue les proves i, animat per la troballa, continue caminant direcció sud, pel carrer Puríssima. No tarde a topar-me amb un establiment on l’aparador ens mostra una llanda de conserva de carn de sirena (producte de València) impresa en una samarreta. En El Mirlo, així s’anomena el local, s’anuncia entre altres coses la venda de “souvenieres” per la qual cosa no puc passar de llarg. És una botiga mínima, calcule un aforament de quatre persones ben avingudes, on un individu alt i barbat treballa darrere d’un iMac i saluda amb accent cubà. Revise els expositors i trobe unes làmines de qualitat extraordinària on veig violinistes que tallen pernil, la bicicleta de Duchamp, gossos invisibles, el no-café-tallat de Magritte i mil més.

©Carlos Michel Fuentes

-¿Y els “souvenieres”? -pregunte.

Llavors Carlos Michel Fuentes, el tipus de l’iMac, m’allarga una camiseta on es veu la Torre-Eiffel entre la boirina i es llig “London”.

-Me referisc a records de València. Açò seria un record de París, de Londres o d’un estat mental -dic jo, jocós.

©Carlos Michel Fuentes

-Per ací passen molts turistes francesos i anglesos i els agrada molt. De fet esta altra és la meua imatge més venuda amb diferència -replica ell, ensenyant-me una làmina on apareix una clochard rebuscant en un contenidor de fem i que carrega la famosa torre de París en el seu carret de supermercat. -Si fera imatges de València, m’arruïnaria.

Al final, em mostra diverses camisetes “Record de València”: des de paelles vives, a ulleres amb vidres en forma de pit femení… per fi entenc que “souvenieres” ha de significar una cosa semblant a “record psicològic”.

-Ací la gent entra i es posa a revisar les làmines com si estiguera fent una roda de reconeixement policial -diu el propietari, veient la meua perplexitat. -Esta no, esta tampoc, mmm, esta! esta ha sigut! -riu.

©Carlos Michel Fuentes

Comprove que, efectivament, Carlos Michel és l’autor de totes les imatges.

-¿Com se li ocorre a un il·lustrador muntar un comerç per a vendre les seues pròpies il·lustracions, que a més a més, no tenen una intencionalitat comercial clara com la venda de souvenirs o alguna cosa semblant? -torne a preguntar.

-No podria fer una altra cosa. A més, sí que hi ha intenció comercial. Estava fart d’anar jo per ací oferint els meus treballs, caminant pels polígons solitaris amb el vent galtejant-me la cara. La idea és que en compte d’anar jo, ara vénen els clients a la meua botiga, xarrem, facen l’encàrrec i ja està. És genial!

Per a ser el primer dia, he trobat un autèntic punt filipí. M’acomiade i li comente que me’n vaig corrent a un bar a anotar estes coses que m’ha dit, mentres em prenc un café.

-Magnífic. Torna un altre dia, pregunta’m el mateix i segurament et contestaré altres coses. Distintes.

(CONTINUARÀ…)