Estem en 1953. Catorze anys després del final de la Guerra Civil, els espanyols continuen vivint una postguerra inacabable.
En aquest moment veiem com Espanya és l’únic país col·laboracionista amb el règim nazi d’Alemanya que s’ha mantigut al poder, i on la situació es la d’un país empestat que no és admés en cap organisme internacional i que ha passat a convertir-se en un enclavament anticomunista en el Mediterrani, gràcies a la tensió entre els Estats Units i la Unió Soviètica.

Esbós de la falla de Dalí (1954)

El dictador, aprofitant la situació, intenta eixir del bloqueig internacional.

A tot açò, el famós escriptor nord-americà Ernest Hemingway torna a Pamplona després de vint anys d’absència i fa que tot el món s’assabente que en eixa ciutat espanyola existeix la festa de Sant Fermín, on un munt de gent es posa a córrer davant d’una rajada de bous braus.

Al mateix temps, a València, un grup de notables coneguts com la Falla del Foc, es reuneix en secret per tractar de capgirar una festa popular que, malgrat la seua espectacularitat, no aconsegueixen la fama dels Sanfermins o la Oktoberfest de Munich, per exemple:

–Però si solament consisteix a posar-se siegos de servesa i codillo de serdo!

–Bé, els escots de les cambreres tampoc estan malament.

–Calla Visente! I els de la boina que corren davant els bous! també porten escot? Ací hi ha alguna cosa que hasemos malament, perquè no m’entra en la cabesa que un munt de borrachusos tinguen més atractiu per fora, que les nostres falles, amb tot el seu art, el seu colorit i tan boniques com són.

–Però home, és que són coses diferents. A Pamplona hi ha l’espectacle que li agrada a la gent. En l’estranger ho veuen com una cosa ancestral i autèntica. Se sorprenen amb la gent que arrisca la seua vida davant els bous per no res, solament per tradició.

Esbós de la falla de Picasso (1960)

–I d’altra banda, com competiran l’art i la ironia d’ací amb els rius de cervesa servits per teutones? És obvi! Queda clar que ens faria falta un altre enfocament…

–Així que art i ironia… o siga, un artista irònic… doncs… crec que tinc la solució. És una idea una mica boja però a veure què us sembla… necessitem algú molt famós no? doncs si Sant Fermin té a Ernest Hemingway, nosaltres podríem tenir a…

–(Tots) A qui?

–A Salvador Dalí!

–(Tots) murmuri, murmuri! Dalí? murmuri, murmuri
–Quéeee?, art modern? Per ensima del meu cadàver!

Primera aparició de lo valencià en LIFE magazine

La reunió secreta va durar unes hores més i la discussió fou acalorada. Els més joves estaven a favor de contractar al geni del surrealisme, els més majors totalment en contra. Quan es va passar de l’orxata (1) a la mistela (2) alguns contraris van donar el seu braç a tòrcer en conéixer la capacitat de Dalí per a traure un dineral de qualsevol cosa que tocara. Tots eren conscients que en aquella època miserable es necessitaven turistes que es deixaren ací els diners.

–Però què dirà la gent?, i els artistes fallers?

–La gent és molt taujana i no entendrà gens. Açò els cabrejarà molt i tiraran tomaques. I als fallers no els agradarà res que vinga un de fora a fer una falla. I damunt, català!

–Què cony la gent i els fallers?, el que importa és què dirà l’alcalde?

–Què cony l’alcalde?, el que importa és què dirà Franco?!

–Ui, Franco!, aquesta sí que és bona. Ja, ja! –a hores d’ara ja havien canviat la mistela pel barretxat (3) – no heu vist en el NODO (4) a Dalí xuplant-li el cul al caudillo? A Franco li va a pareser de categoria!

Mal que bé, tots van tornar a les seues cases no sense abans haver deixat encarregat a l’autor de la idea, un jove periodista amb contactes al que cridarem Borín, de dur a terme el magnífic pla de posar-se en contacte amb el geni empordanés.
L’endemà, i amb una ressaca de mil dimonis, molts dels notables recordaven la reunió secreta com en una nebulosa, com si es tractara d’un somni absurd: Una falla de Dalí! Ja, ja! Oi, el meu cap!

Esbós de la falla de Botero (1979)

Però a primera hora de la vesprada tots van rebre un telegrama on s’anunciava:

SALVADOR DALI ENCANTAT DE COL·LABORAR -STOP- HABEMUS FALLA -STOP- SERA UN TRONADA -STOP- JAJAJA -STOP- BORIN

La sort ja estava tirada. L’estupor i l’entusiasme a parts iguals varen donar forma al projecte que, de manera sorprenent en aquest món i en aquesta ciutat, va tirar endavant.

Una vegada signat el contracte i realitzat l’esbós, la notícia es va llançar a la premsa. La reacció pública inicial va ser d’incredulitat, però a poc a poc va anar tornant-se sorna, després en indignació i finalment en cabreig caòtic.

Sorgien veus de desaprovació amb raons pelegrines, però com sol passar en aquests casos, com més absurd és un argument més creïble li resulta a la gent.

Basquiat lluint el típic Mocaor en The Face magazine

A pesar que la premsa va tractar d’enfocar la idea de forma positiva amb titulars com “Una esplèndida targeta de les nostres festes per al turisme estranger” o “Una injecció d’aire renovador a càrrec d’un artista espanyol de reconegut prestigi internacional”, des del més profund de la caverna tradicional se sentien coses com “Solament s’és faller de debò quan es porta sang valenciana”, “Dalí és un extravagant. No sabrà captar l’ànima comuna del nostre poble” o “La falla de Dalí és un menyspreu als artistes locals cercant artistes forans”.

La cosa es va posar molt dolenta. Cal recordar que en aquells temps, el surrealisme faller no estava relacionat amb el món oníric dels somnis i el subconscient, sinó que era sinònim d’humor absurd i grotesc, de sàtira caricaturesca hilarant i grollera i de gust pel barroc i la coentor (5).

El dia que es va plantar la falla de Dalí, en la llavors plaça del Caudillo, no s’esperava res de bo. Els notables de la Falla del Foc veien des d’una distància prudencial les reaccions de la gentada que assistia als treballs de muntatge. Les males cares es van anar transformant en expressions festives. Els corresponsals de la premsa estrangera van donar molt color al moment.

–Cavallers açò marxa! Ací porte les revistes. Paris Match, Life, American Geographic, a tot el món es parla de València i de la falla de Dalí!

–Doncs mira Borín, en el meu casal tots estan a punt de brega. Que si quina merda, que no s’entén gens, que açò no és una falla ni és res. Fins i tot m’han escrit les paraules “traïdor” i “marrà” en el parabrís del cotxe.

–Doncs rente-ho home! Ja sabem que sempre hi haurà gent que reaccionarà malament davant qualsevol canvi. Però no solament es parla de nosaltres… apunte’s i mire tota la gent que s’amuntega per a veure la falla.

Esbós de la falla de Keith Haring (1985)

–És sierto! Ens anem a forrar!

Aquell març de 1954 va ser màgic. Per a veure la falla de Dalí van desfilar milers i milers de persones. Respecte a les queixes dels més immobilistes va anar escoltant-se, primer tímidament, però prompte de manera oberta els comentaris positius, principalment els dels més joves que apreciaven el nou aire que surava la ciutat. I fins tot molts artistes fallers van passar del pànic a la novetat i a quedar-se sense treball, a veure com s’obria tot un ventall de possibilitats artístiques, abans inconcebibles.

Davant l’èxit, no solament la Falla del Foc sinó algunes comissions més van començar a preparar els seus projectes per a 1955. Es barrejaven noms d’artistes tant espanyols com de la resta del món.

Els marxants més influents van començar a deixar-se caure per la ciutat on cada any durant el mes de març, a més d’alegria, soroll, música i foc, es poden veure les novetats més avantguardistes de l’art internacional, mantenint-se la tradició des d’aquelles festes de 1954, que ho van canviar tot.

——————————–

(1) Horchata: Beguda dolça i refrescant que es fa triturant chufes i que és originària de la comarca de l’Horta de València.

(2) Mistela: Licor de gust dolç, compost per la mescla de most de raïm i d’alcohol en una cantitat suficient per a evitar la fermentació.

(3) Barretxat: Beguda típica valenciana composta d’aiguardent mesclat en mistela.

(4) NODO: Acrònim de Noticiaris i Documentals, era un noticiari que es projectava obligatòriament en els cinemes espanyols abans de la pel·lícula en si, entre 1942 i 1976, i ja de forma voluntària, fins a 1981.

(5) Coentor: Que cou. // Que irrita. // Picant. // De mal gust, afectat, ridícul. // Se diu de persones o coses que pretenen ser refinades o elegants sense ser-ho.

Diccionari de la llengua valenciana

COL·LABORADOR ESPONTANI

Un amable lector camuflat darrere de l’àlies de Edmon, ens envia aquesta obra absolutament adequada al moment actual i que ha dibuixat un somriure en el comité de redacció, per la qual cosa hem decidit compartir-la amb vostés.

Aquest malagueny ha de fer molt temps que està fora de la seua ciutat natal, perquè ha decidit residir a València atret per la seua imponent oferta cultural. Estem segurs que d’aquí a una mica tindrem més notícies seues. I si no, fixen-se en els seus treballs. Ací.

© Ortin+Deima

CONCURS DE MASCOTES THE VALENCIANER

Com veuran, el nostre Especial Falles arriba a les seues pantalles quan ja tothom ha oblidat les cendres de les falles 2017. Però és que ens hem marcat com a missió especial allargar en el temps tot el millor de la vida. Ja, ja!

I, parlant d’açò, anem mostrar ací la preciosa portada que la nostra il·lustradora col·laboradora Deima (veure nº 0) va realitzar per a la secció CONTACTO, en la qual representa la mascota de The Valencianer en homenatge a Eustace Tilley*, el famós dandi-mascota de The New Yorker magazine.

Aprofitem el detall per a convocar el Gran Concurs de Mascotes de The Valencianer.

Podeu dissenyar les vostres versions de la il·lustració de Deima basant-vos en aquesta bella fallera que fotografia amb el seu smartphone a un parotet de l’Albufera. També ens agradaria que li posàreu nom a la nostra mascota. Un nom amb ganxo, eh?

El nostre comité d’experts anirà seleccionant els millors dissenys que es publicaran en la nostra revista “ipso-facto”.
A més, els seleccionats rebran la nostra fabulosa samarreta BAT (de la seua talla), a la qual podeu donar una ullada en la nostra tenda.
Ànim! Malbarata el teu enginy en The Valencianer!

—————————

*En la primera portada de The New Yorker magazine (21 de febrer de 1925), apareixia un dandi que mirava una papallona a través d’un monocle, dibuixada per Rea Irvin, el primer redactor de la revista. Aquest personatge es va convertir en la mascota de la publicació. L’humorista Corey Ford li va posar el nom d’Eustace Tilley, per raons que haureu de cercar en la Wikipedia, si us ve de gust.