Nombre 10

nº 10

Portada:
Clementines

TAMARIT

Núria Tamarit, l’autora de la portada, va nàixer –com a dada anecdòtica– a Vila-real, però viu a València.

És una força indomable de la naturalesa quant a dibuix i estil. És ràpida i bona. Hi ha qui l’ha vist dibuixar, enmig de diverses reunions de treball, unes tres o quatre pàgines completes absolutament meravelloses, mentre estava al corrent del que es tractava allí.

Malgrat ser una influenciadora en Instagram o en Behance (amb més de 1000 m’agrada per cada dibuix que publica), és molt exigent amb el que fa, argumentant la seua autocrítica realment bé, mentre treballa en la seua casa escoltant música majorment instrumental.
Açò sí, no sol dibuixar en pijama, aqueix costum de dubtós gust tan popular entre els dibuixants.

Els que la coneixen gaudeixen molt del seu humor fi i intel·ligent que sempre juga amb la complicitat de l’interlocutor. És clar que aqueixa habilitat sap traslladar-la al seu art.

I atenció, si escrius el seu nom, mai oblides la titlla. És un consell.

Esta es la seua web.
Segell: ©Xulia Vicente

KUBALA

Lalo Kubala, l’autor de Tarzan, va nàixer i viu a València.

De riure franca i contagiosa, el seu aspecte és, segons el dia, una mescla entre dandi llatí i camioner. Entre cap de la màfia i tractant de taronges. Entre crupier i escriptor beatnik.
Açò sens dubte ve donat pel dispar de les seues tres ocupacions principals: al matí és professor d’art, les vesprades les passa dibuixant vinyetes humorístiques (amb un estil autobiogràfic i mordaç) i la nit la dedica al rock&roll amb Los Mocetones, el mític grup del qual és cantant.

Últimament cal afegir a les seues atzaroses activitats la faceta d’actor, en la qual destaca la seua interpretació d’El ionqui dels diners (20”) i la d’eloqüent orador polític, sobretot des de la seua talaia de Facebook i el seu llibre Barbaritats Valencianes, del que és coautor al costat de Xavi Castillo.

Ah! I la de narrador costumista per a The Valencianer.

Els seus biògrafs opinen que l’origen de la seua agudesa resideix a ser fill de família nombrosa, amb un munt de germans i germanes.

Explica la llegenda que una vegada va ser convidat a unes noces d’alta societat i l’endemà, amb una ressaca del quinze, va llegir la ressenya de les noces en els “Ecos de Societat” del periòdic local, en la qual l’espavilat redactor escrivia: “Entre els convidats, a més d’eminents industrials i les forces vives de la ciutat, es trobava el famós futbolista i seleccionador nacional Ladislao Kubala”.

Esta es la seua web.
Segell: ©Gerard Miquel

RUBÉN GIL

Rubén Gil, l’il·lustrador de Tarzan, va nàixer a Alacant, però viu en Dènia.

Com és home de poques paraules, necessita dibuixar per a expressar-se tant com l’aire que respira. Si no em creuen, donen una ullada al seu autorretrato.

Rubén és un cas excepcional de dibuixant de còmics químicament pur que es mou com a peix en l’aigua en l’univers dels superherois, i que alhora és capaç d’eixir-se del món seqüencial i encarar il·lustracions de contingut polític en les quals, amb una sola imatge, colpeja directament en la línia de flotació del lector.

Prova de les seues dispars capacitats és que, havent-se especialitzat en dibuix i animació, s’haja estat guanyant la vida com a escultor durant molts anys.

Potser per açò les seues il·lustracions són potents, dures, fortes. Contenen elements pesats, una mica de química, una mica de pedra, una mica d’història.

Així, Rubén dibuixa de la mateixa manera que cuina, agafant el que hi ha en el frigorífic siga el que siga, i amb un hàbil ús de les espècies aconsegueix un plat perfecte.

Però no m’agradaria donar d’ell una imatge equivocada: sabem que sempre que veu els 10 primers minuts de la pel·lícula Up, no pot retenir una llàgrima.

La seua paraula favorita és abisme. Si ho coneixes una mica, no t’estranyarà.

Esta es la seua web.
Segell: ©Rubén Gil

Sóc valencià d’extramurs, de la marge del riu que quedava fora de la ciutat. Vaig nàixer al costat de l’Albereda, en La Cigueña, vaig créixer enfront del Mestalla, quan l’Avinguda d’Aragó encara estava ocupada per les vies de l’antiga Estació del mateix nom. Els abandonats tallers de Renfe estaven “protegits” per una tanca que abrigava les velles instal·lacions del ferrocarril. Un tancat, certament escarransit, que estava jalonat per múltiples forats que permetien l’accés a la xicalla del barri per a fer una mica el cafre sobre els desvalguts vagons en desús que encara romanien allí.

Malgrat no complir la seua missió de salvaguarda del patrimoni ferroviari, reduït aleshores a una apocalíptica visió que poc recordava el seu esplendorós passat, el tancat i el desemparat complex sí que servia com a frontera natural cap al Barri de l´Amistat i els Poblats Marítims, tenint en compte la capacitat locomotriu d’un menor de 10 anys d’aquella època.

Cap al sud el riu Túria, que en aquells dies encara comptava amb un raquític i pudent cabal, ens “tancava” el pas en les nostres ocasionals expedicions bípedes cap al centre de la ciutat.

Pel nord, una poc poblat Blasco Ibáñez i l’amable zona universitària permetia un cert alleujament fins a arribar a les zones de solars sense urbanitzar i l’horta que separaven la capital de Benimaclet.

Ens quedava només, com a territori amb major horitzó per al nostre natural instint exploratori, els barris més a l’oest. El barri d’Exposició i la zona més fatxenda que estava creixent darrere dels Xalets dels periodistes al costat dels Jardins del Real, l’exclusiu Club de Tennis València i al voltant de Jaume Roig.

Queda clar que no eren aquests, sectors especialment perillosos de la ciutat, romanent bastant allunyats del lumpen que de ben segur hauria assaonat la meua infància de records més escabrosos. Però no per la seua aparent “sosera” aquests barris quedaven exempts d’estar poblats d’éssers mítics. Molt al contrari…

Al nord, en la gasolinera de Primado Reig amb Jaume Roig treballava un home africà, crec que de Guinea Equatorial, que convertia l’estació de servei en un lloc d’allò més exòtic. Convé no perdre la perspectiva i situar-se en allò anys 70 per a poder imaginar-se el que suposava per a un xiquet com jo, menor de 10 anys, que el més a prop que havia estat d’un negre eren aquells Baltasars de pega amb la pell pintada que decoraven els grans magatzems i tancaven la cavalcada de Reyes, veure a curta distància, encara que fóra “protegit” pel cristall del cotxe, a un autèntic paisà africà. Un vertader impacte per a un xiquet nascut en un país d’emigrants, a la cua de quasi tot a Europa.

Sona lletgíssim dir-ho ara, però jure que en mirar com currava aquell home de pell fosca a escassos centímetres de mi, em sentia com si tinguera un Safari Park prop de casa.

Un altre ser llegendari que poblava aquella regió era “el gegant”. Un tipus que amb els seus 2,33 metres tenia l’honor de posseir el títol de l’home més alt d’Europa. Es deia Jaime Clemente i regentava un quiosc situat darrere del Club de Tennis, segons sembla, algun equip de bàsquet havia intentat aprofitar la seua portentosa altura, però altres complicacions que li provocaven la seua descomunal talla havien impedit que es transformara en el Sabonis ibèric.

No cal ni dir-ho que creuar-se amb semblant colós passejant pel carrer es convertia en una experiència al·lucinant. Calçava unes sabates de la grandària del tanc dels Geypermans que m’havien regalat en la meua comunió. La seua manera de caminar semblava maldestra però no deixava de ser elegant des de la seua parsimoniosa cadència. Si et posaves al seu costat ja podies forçar el pas perquè amb un solament dels seus cobria el que tu amb deu.

Encara més flipant era veure-li com despatxava en el seu quiosc. Em resultava impossible imaginar com podia podia ficar les seues titàniques dimensions en un cubicle tan xicotet. Amb la seua esquena encorbada i el seu coll tort comprovava amb sorpresa com aconseguia tenir al seu abast tota la mercaderia. I encara més sorprenent era veure d’a prop les seues mans quan et retornava el canvi. Unes manasses en les quals em podia imaginar tirant-me còmodament una bona migdiada.

Molt a prop estaven els Vivers i dins d’aquest xicotet pulmó valencià, el Zoo. Obert un any després de jo nasquera, el que durant els seus quasi 50 anys de vida, mai va abandonar la categoria de “provisional”, va ser la llar durant quasi tota la seua vida d’un dels personatges pels quals vaig sentir més fascinació durant la meua infantesa.

Es tractava de Tarzan, un ximpanzé capturat en (de nou) Guinea i que va arribar a la ciutat en 1965, al costat d’un xicotet grapat d’animals, per a inaugurar aquella “casa de feres”. Tarzan va aterrar a València amb tres anys d’edat i va morir 35 anys després, convertint-se en un dels ciutadans més cèlebres de la capital del Túria malgrat transcórrer tota la seua existència entre reixes.

El meu pare, al que entre setmana vèiem entre poc i gens, semblava esforçar-se els diumenges a exercir com abnegat i afectuós “pater familias” i alliberava a la meua mare de la agotadora presencia de els seus 8 fills, traient-nos de passeig matutí per la ciutat. Els Jardins de Vivers eren lloc habitual de l’oci diumengeril familiar i el zoo la nostra destinació predilecta. La nostra falta de perspectiva enfront d’altres parcs zoològics ens convertia en aliens a les coses cutrongues de les seues instal·lacions i a la paupèrrima que era la seua col·lecció. Entre aquella Arca de Noè de pacotilla tots ho teníem claríssim, Tarzan era el puto amo.

El simi més famós del golf de València en veritat era tota una celebritat, l’estel indiscutible del recinte. Enfront de la seua cel·la s’apinyaven la majoria dels visitants, ansiosos per gaudir de les seues contínues moneries. Tarzan sabia llatí i havia après a guanyar-se xicotetes recompenses després de les seues simiesques actuacions. Passava de moments d’aparent apatia a uns altres totalment desgavellats en els quals semblava que fora fins al cul de dexedrines i que provocaven l’entusiasme generalitzat de la concurrència. En aqueixos moments de bogeria, el primat es penjava d’un pneumàtic que penjava en el centre de la seua gàbia, engrunsant-se a gran velocitat mentre cridava com posseït, per a a continuació abalançar-se contra els barrots des d’on continuava agitant-se de costat a costat posant ganyotes de total alienació i rematava la faena cercant en el sòl de la seua habitada alguna fruita passada, quan no un cagalló, que llançava amb fúria contra el respectable. Tancava el seu embogit happening amb un moment d’extrema placidesa en el qual el seu rostre adquiria tints dickensians mentre despenjava la seua mà entre els barrots, cercant el favor del seu públic en forma d’algun plàtan o una altra llaminadura.

No cal ni dir-ho que la majoria dels quals tornàvem a aquell parc zoològic de pega ho fèiem per gaudir de les evolucions del mico, especialment quan es cabrejava. El meu pare era un consumat especialista en aquella tasca d’enfellonir a Tarzan i gaudia com un macaco traient-ho de les seues caselles. I com aquell que llança la pedra, per a després amagar la mà, sabia molt bé posar-se en lloc segur quan la fúria deslligada del ximpanzé anunciava el moment en el qual l’animal anava a disparar un dels seus projectils.

El que no s’esperava era l’astúcia que anava atresorant Tarzan després d’anys de bregar amb tan entusiastes visitants.

Jo crec que entre la relativa assiduïtat de les nostres visites i la seua, de ben segur, gran intel·ligència, el mico tenia perfectament fitxat al meu vell i segur que no per a bé. Un d’aquells diumenges en els quals vam anar a presentar-li, com era precepte, els nostres respectes, el pare es va plantar enfront d’ell a fer les seus “gracietes” perquè el simi perdera una altra vegada els papers i tot acabara en la gresca generalitzada que provocaven els seus moments de bogeria. Aqueixa vegada no va anar així, en comptes de llançar-se contra la coberta suspesa del sostre i posar-se a bramar, Tarzan es va allunyar a un racó, mentre el meu pare seguia embardissat en el seu ritual emprenyador i romania aliè al que li tenia preparat el Rei del zoo. La penombra que cobria la cantonada on s’havia apartat, impedia veure amb claredat i preparar-se per al gir en el guió que li tenia preparat. L’astut ximpanzé va col·locar la seua mà dreta sota el seu cul i va cagar sobre ella, per a després acostar-se tranquil·lament cap als travessers de la seua cel·la, enxampant desprevingut a aquell agitador que cercava traure-ho de les seues caselles i llançar, amb determinació, potència i extraordinària punteria, els seus excrements sobre ell.

La munició va acabar condecorant-ho com cal, aterrant sobre la part esquerra del seu pit com si d’un clavell es tractara. Tots varem quedar petrificats sense atrevir-nos a burlar-nos del drama que estava vivint el nostre pare, tots si exceptuem al mico que va encaixar la seua cara entre les reixes i sense deixar de mirar-li fixament li va dedicar un maliciós somriure.

Papà es va llevar la “medalla” amb el seu mocador amb la major dignitat que permetien les circumstàncies. Arribarem a casa quasi en silenci i mai més li vam tornar a veure turmentant a un animal.

L’11 de setembre de 2000 va morir Tarzan. No és comparable l’impacte emocional que els valencians varem patir aquell 11 de setembre enfront del que sentirien els novaiorquesos un any després, però, encara que solament fora a nivell simbòlic, quasi quedem igual d’orfes. Tarzan s’havia convertit en un símbol per a la ciutat tan important com les Torres Bessones i una part important de tots nosaltres va desaparèixer amb ell.