Quan vaig arribar a València estava enamorada, molt enamorada.

M’havia quedat sense ocupació uns mesos abans i començava a guanyar-me la vida com a traductora freelance. Com no havia de treballar des d’un lloc fix, sinó des de qualsevol amb connexió a internet, de la nit al dia em vaig embolicar la manta al cap, vaig agarrar el meu portàtil i em vaig anar a viure el meu amor desaforat a aqueixa ciutat. Per açò, els meus primers records del barri de Marxalenes estan recoberts d’una pàtina edulcorada, han passat pel filtre de la passió; adornats, embellits, tunejats, i així s’han conservat en la meua memòria.

Com a més a més vic en ple barri gòtic barceloní, tot llocs descafeïnats (caríssims) per a moderns o tavernes temàtiques (encara més cares) per a turistes, aterrar en Marxalenes és tota una bufe d’aire fresc: la ciutat està viva, plena de gent de debò, que treballa, que es queixa, que plora, que respira, que s’enfada, que es regira i es defensa quan l’ataquen. En el súper hi ha senyores de moneder sota l’aixella, ateses per poligoneras operades, de pèl ros platí, bronzejades i amb manicura francesa. En els bars, els obrers es porten un entrepà de casa per a acompanyar el barrejat (el cosí llevantí del sol i ombra); en el carrer, la gent major es passa hores mirant les obres de la calçada, i comenten la jugada, entre ells, amb el capatàs, o fins i tot amb l’assalariat eslau que assenteix sense entendre què li diuen aqueixos senyors; més lluny, els camells de mig pèl encadenen llandes de cervesa a l’espera que hi haja sort i aparega un client. Encara que aqueixa Espanya carpetovetònica que descric em sol donar bastant feredat, en venir de la Barcelona del disseny, meca del turisme del primer món, i en mirar el barri través del tamís de l’amor, ho faig com ho faria aqueixa Nancy de la tesi de Ramón J. Sender, amb curiositat i amb afecte.

Marxalenes és un barri obrer, que té de tot, en la seua justa mesura. Té un parc preciós, que, encara que xicotet, està dissenyat de forma molt intel·ligent: un sistema de regadiu per canal porta aigua a tots els racons, solament hi ha flora mediterrània i la seua xarxa de senderes permet recórrer llargues distàncies sense eixir del recinte (i done fe, he entrenat per a mitja marató en aquest parc; açò sí, al cap de mitja hora se’t queda xic, però per açò està literalment a dues gambades el riu, on et pots preparar fins a para el ironman, si el cos t’aguanta).

El parc compta amb altres atractius: hi ha una biblioteca molt bonica, que ocupa una antiga bassa. Dues curiositats sobre aquest lloc: la primera és que quan vaig arribar amb prou faenes contenia llibres; sembla ser que Barberá es va gastar tot el pressupost a habilitar edificis per a convertir-los en biblioteques, se li va oblidar que sense fons que consultar no eren molt útils; bé, o se li va oblidar o no li va importar. L’altra curiositat és el seu horari: a la vesprada està oberta fins a les 19:45 h, però com a l’hivern el parc tanca a les 18:00 h, si s’arriba després, no hi ha forma d’accedir a l’edifici… Em figure que la ultima hora i mitja de jornada laboral dels bibliotecaris ha de ser molt tranquil·la… el que no sé és si per a tornar a casa han de saltar el reixat o si els deixen una clau de la porta del parc. Tal vegada els han habilitat un llit tronat en tan bell entorn.

En el recinte se situa també un museu ferroviari, el Museu del Trenet. Com a museu deixa molt a desitjar, però com a restaurant és tota una ganga: el preu del menú ronda els 4 euros, té un d’especial per a dieta (baix en sal i grassa) i està totalment adaptat per a les persones amb mobilitat reduïda, la qual cosa fa la delícia dels jubilats de la zona i li porta a una a pensar que, el dia de matí, si les coses es posen de debò lletges, sempre podré arrossegar-me fins a aquest lluminós museu i nodrir-me amb un menjar digne, si no acompanyada d’aquell fogós amor que em va portar a València, probablement sí dels molts amics que em queden en el barri.

Però no avancem esdeveniments… i gaudim del que hi ha, del que encara existeix, dels bons records… En Marxalenes hi ha un Aula de la Naturalesa, amb el seu estany, un centre d’activitats per a majors, i una piscina municipal, amb el seu gimnàs i tot.

Recorde com em reia d’aqueix amor meu perquè aleshores ell portava com 15 anys sense fer esport i, al principi, amb quatre llargs (de 25 m) s’esgotava. Als pocs mesos nadaria un quilòmetre en vint minuts, però en aquell primer moment es quedava morat com una albergínia, sense alè a la vora de la piscina… posant malnoms als altres usuaris, malnoms que jo no comprenia perquè sense lentilles no m’assabentava de gens, solament veia embalums…

El de posar malnoms era un dels nostres entreteniments favorits: a la vesprada, després de tot un dia dibuixant i traduint (respectivament, cadascú al seu), eixíem a fer un volt pel barri, a prendre un vi, una borsa de Tosfrits (el que ens va costar llevar-nos d’aqueixos ganchitos) i, asseguts un al costat de l’altre, ens dedicàvem a observar a la parròquia i a posar noms, però no valia qualsevol, havien de rimar: Fermín el skin, Julieta Pesseta, lo pelat torrat, el alopècic malèfic…

L’oci també està present en el barri: hi ha un pub atemporal; el Califato, saps que no estàs en la dècada de 1990 per l’aire condicionat, perquè la gent no fuma i perquè els preus de les copes són de discoteca eivissenca. La música va de Extremoduro a Bonnie Tyler, el lloc és entranyable, sense pretensions, sense mals rotllos; és una mica com el pub musical del poble on estiuejaves d’adolescent, amb els seus racons foscos, amb les seues cues en el bany de dones…

Açò no és tot, l’oferta nocturna cobreix totes les expectatives; una vegada, quan el nostre amic David ens estava explicant una esborronadora història de desamor i cercàvem desesperadament un garito on seguir pegant el bri, ens varem topar amb un tipus d’establiment amb el qual jo no explicava en el barri… un club d’intercanvi de parelles. Encara que aqueixa ja és una altra història, que podrà llegir-se en el pròxim nombre de The Valencianer.

Ja he advertit que la meua visió tal vegada estiga una mica distorsionada pels grats records… però en Marxalenes hi ha vida, molta vida, és un barri amb el seu propi sabor, un barri… de debò.

HISTÒRIA D’UNA PORTADA

Quatre senyors edificis es donen cita en Plaça de Sant Agustí

Per Ibán Ramón