“Vicenteta, treu-te la teta!” és una expressió del llevant espanyol que tots hem tingut la mala sort de sentir alguna vegada. Genera riure desenfrenat, sonors picaments en cuixes i cerca ocular de la parenta o el parent per si capta la indirecta i aqueixa nit poguera haver-hi alegria en l’alcova.

Bé, doncs jo, malgrat que fa més de vint anys que visc en aquesta terra, encara no he entés l’acudit. En aquesta zona del llevant de la península (més amunt segur que no, però desconec més al sud), aquesta mescla d’humor i sexe s’entén com un fet socialment acceptat. Fins a tal punt que la màxima expressió de la cultura popular local, les Falles, convertida recentment en Patrimoni de la Humanitat, està plagada d’acudits i peces semblants al que obri aquest text.

He de dir que jo sóc persona riallera, predisposada al somriure i si s’escau, al riure. Que estic d’acord amb que mai està de més una mica d’humor. I que, per què no, la intimitat sexual no ha de ser terra vedat. Però per a mi els acudits verds no són sexe: són humor.

Vull dir que, si finalment Vicenteta es traguera la teta, jo estaria més aviat en el bàndol dels quals estan partits de riure que en el dels quals estan esperant que la parenta es pose a to per la gràcia. Que l’humor em fa riure, clar; i l’humor verd, doncs també. Però no em posa calent.

Sé que en la redacció de The Valencianer, oriünda llevantina en un 66%, interessa la meua visió antropològica com a forà aparentment integrat. Així que ací estic disposat a parlar-vos de la meua experiència sexual. Però no de la meua experiència sexual convencional. Com no volia avorrir-vos, he triat un moment estel·lar; sou persones de món i l’habitual ja ho coneixeu.

Benvinguts al dia en què vaig visitar un club d’intercanvi de parelles!

Tot va començar dues hores abans. Tenia una reunió amb un amic que m’anava a explicar la seua recent separació. Ho cridarem David. M’acompanyava la meua parella per aquell temps. La cridarem Rosa. No per mantenir el seu anonimat, és que els dos es diuen així de debò. La separació va resultar ser més complicada que el que donen de si dues hores de conversa, i encara que estàvem en un bar anomenat El Paradís –i us assegure que no és un nom atzarós–, ens vam veure a mitjan història en el puto carrer. Eren passades les dotze de la nit d’un diumenge.

Per a qui no conega Marxalenes, aquest és un barri humil, ple de gent gran i treballadors de diferents procedències. Si es pot sentir a Marxalenes ple de vida, és a l’hora de prendre cafè just abans d’anar a treballar, o a l’hora d’arreplegar als xiquets del col·legi. Tot el que quede en altres franges horàries és erm. I per descomptat, a la nit no se sent una ànima, ja que la gent ha d’alçar-se d’hora per a anar al treball, i cap poca broma sobre aquest tema.

David va preguntar si no hi hauria un altre lloc on anar, i Rosa simplement em va mirar. Ella acabava de mudar-se de ciutat, així que la responsabilitat queia en les meues mans. I vaig obrir la boca.

–Doncs una vegada un col·lega em va dir que just a la volta hi ha un club d’intercanvi de parelles. Dic jo que, si hi ha alguna cosa obert a aquestes hores, i per aquest barri, serà açò.

A mesura que la frase anava eixint de la meua boca, jo anava adonant-me de la mala idea que era anar a un lloc així, acompanyat precisament per aqueixos dos individus. Més rars que un gos verd, pot ser la descripció més amable que podem atribuir-los a tots dos, malgrat el molt que els vull. En fi, no hi havia marxa enrere.

–Quèeee?! Que hi ha un club d’intercanvi de parelles ací al costat i no ens ho havies dit mai?!

Mentre m’acostumava a la càlida sensació de penediment i por que va envair el meu cos, les meues cames ens van portar als tres fins a la porta del local. Efectivament, estava en girar la cantonada. Just enfront de la porta de l’institut de secundària. Solament en un barri com aquest, en una zona com aquesta, és on la lògica aconsella situar un negoci tan peculiar com un club d’intercanvi de parelles just enfront de la porta que dóna accés a un institut d’ensenyament secundari.

Al club li posarem un nom fals, per exemple Rindebel. Més o menys açò és el que posava sota un timbre que calia prémer perquè s’obrira la típica finestreta de porta de club mafiós. Darrere, ulls d’home. Va eixir una veu que va dir:

–Què voleu.

–Entrar. –va contestar Rosa sense pensar.

Es va obrir la porta. Mentre nosaltres ho miràvem, ell ens va explicar.

–Sou tres –ens va dir–. Açò és un club de parelles.

Jo ja m’estava donant la volta per a marxar, quan David va tirar de mestratge social:

–Açò és veritat. Però ens han parlat molt bé del seu local. I la senyoreta té curiositat. A més, en realitat estem interessats a prendre una copa, no molestarem els seus clients.

–Bé, a veure –va posar ordre l’individu–. Les parelles paguen 35 € i tenen dret a dues copes cadascun. Els xics sols paguen 20 €, també amb dret a dues copes, però no poden passar a l’interior del club. Solament poden accedir a l’interior del local si algú els convida des de dins. Mentrestant, haurà de quedar-se en la barra.

–Perfecte, perfecte, no hi ha problema. I si solament volem prendre una copa? Podem entrar a la barra i quedar-nos ací? –David regatejava com un professional.

Vam veure la confusió en la mirada del tipus, i jo vaig donar un discret cap arrere per si així podia esquivar una possible i inesperada reacció no amistosa.

–Però llavors per a què vénen a un club com a aquest?

Quin gol per l’esquadra acabava de ficar-nos. Encara que ni ell mateix es va adonar. Va mirar a Rosa de nou i va decidir que potser érem uns interessants clients potencials. Quan ja fins a David titubejava, ens va franquejar el pas.

–Què volen prendre?

Recolzat en la barra, David va acabar d’explicar-nos les seues desventures, mentre intentàvem ignorar el fet que en els monitors hi havia pel·lícules porno en lloc de futbol. Quan el cambrer/porter va detectar que la conversa havia conclòs, se’ns va acostar i ens va disparar a boca de canó, sabent, aquesta vegada sí, que ens estava ficant un gol per l’esquadra.

–Els senyors no tindrien interès a veure les nostres instal·lacions?

Mentre David i Rosa dilataven pupil·les de plaure, el tipus va especificar:

–Puc ensenyar-li-les perquè aquesta nit en el local no hi ha ningú, així que si tenen curiositat, jo aprofitaria l’oportunitat. Portem oberts més de trenta anys. Són més de 300 m²! –en aquest moment vaig començar a sospitar que aquell home era un sòlid deixeble de l’empirisme, com després vaig poder comprovar.

–Miren, tot comença ací, en la barra. Veuen aqueixos espills en tota aquella paret? Doncs no són solament espills! Des de l’altre costat poden veure’ns, i per descomptat, convidar a passar endins a algú que estiga ací sol. Açò ho fan a través d’aquesta finestreta d’ací, per la qual també demanen les copes.

–Que enginyós! –Rosa prenia el relleu com a comentarista oficial.

–Passen per ací, la meua dona es quedarà en la barra –va dir el tipus, mentre de no se sap on va aparèixer una dona de la seua mateixa edat més o menys, abillada amb una samarreta d’estampat de tigre, i un gran somriure en la cara.

–Cony, que esglai! –se’m va escapar a mi, però molt molt molt baixet. Jo ja caminava amb l’actitud en manera de supervivència perfil baix.

–Portaré la meua llanterna. La llanterna és una eina que indica que no estic en el club per a divertir-me, sinó que estic ací perquè els altres es divertisquen. Com vostès van amb mi, és com si portaren llanterna també.

La primera sensació que vaig tenir va ser la que estàvem en un local que originalment van ser dos o tres habitatges. Açò no vol dir que fóra un sol espai diàfan, si no tot el contrari: estava ple de racons i diferents habitacions amb diferents nivells d’intimitat. Curiosament, no hi havia portes, excepte dues excepcions que després veuríem.

–Est és l’espai principal del club. Com avui no hi ha ningú, no he posat la música. I tampoc les llums. Però ací la gent balla i s’exhibeix. Veuen aqueixes butaques d’ací? Doncs ací la gent manté relacions sexuals, per exemple. De manera que alguns poden ballar mentre veuen com uns altres realitzen l’acte sexual, però també funciona a l’inrevés: hi ha gent que li agrada fer el sexe mentre al voltant hi ha gent mirant i ballant. Ací és on la gent comença a conèixer-se. En aquests clubs hi ha un codi: es toca lleugerament amb el dors de la mà en el muscle de la persona que estàs interessat a conèixer. Si aquesta persona t’accepta, pots unir-te al seu grup o al que estiguen fent. Però si no t’accepta, no hi ha rancors ni mals rotllos en absolut. Ací som molt educats.

Com a curiós element decoratiu, hi havia ací i allà unes cortines de dutxa de motius infantils, penjades en barra circular que envoltaven el que clarament eren bidets. També hi havia amplis bols plens de condons, repartits pertot arreu. Aquell senyor es va veure en l’obligació de donar explicacions:

–Sí, els condons ací són obligatoris. Ja saben. I per descomptat, una correcta higiene ens sembla fonamental per al tipus de diversió que oferim en aquest negoci.

–Els pingüins de la cortina són moníssims! –va mentir Rosa, que no solament odia als pingüins amb tota la seua ànima, sinó que mai empraria una expressió com aqueixa per a indicar que alguna cosa li agrada.

Travessem un passadís, des del qual vam poder veure l’interior de dues habitacions xicotetes, però com ja he comentat abans, sense fulles en les portes. Una estava decorada i il·luminada amb motius que reaccionen a la llum negra: estels en el sostre, xicotets motius en les parets… L’altra era la que es coneixia com a habitació dels espills, perquè estava recorreguda per tot el seu al voltant per uns estrets espills apaïsats. Per descomptat, ambdues tenien com a element principal un llit, que abastava el 90% de la superfície de cada habitacle.

–Escolte, i una habitació d’aquestes… podríem reservar-la un grup d’amics molt amics, per exemple, per a organitzar una festa privada, o un aniversari…? –Rosa es venia a dalt– Em sorprèn que no hi haja portes, la veritat.

–No, no, no, no… –es va assegurar que li entenguérem– Ací no hi ha espais privats. Si ve algú i vol unir-se a vostès, els tocarà amb el dors de la mà en el muscle. Amb no acceptar-li en el seu grup és suficient. Miren, per ací arribem a la zona humida, amb el jacuzzi…

I així ens va tenir una bona estona, explicant-nos l’evident ací i allà fins que arribem on les meues retorçades neurones van fer crac i em van portar de tornada a l’acudit de Vicenteta. A l’única zona d’aquell club que, atenció, tenia portes. Eren dues habitacions.

–I aquesta és l’habitació sadomaso.

Efectivament, hi havia uns grillons i una cadira en una habitació bastant estreta. També hi havia un motxo. Abans de res, higiene. Mai vaig imaginar que em semblaria tan ple de lògica costumista que en una habitació amb grillons poguera haver-hi un motxo, però ara ja no sóc capaç d’imaginar-me cap masmorra sense el seu motxo preparat per a ús discrecional. El tipus va emprar la seua llanterna per a il·luminar l’altra.

–I aquesta és la que cridem l’habitació fosca. Està pintada de negre, i quan es tanca la porta, no es veu gens. Ací no se sap amb qui s’està cardant. Pot ser qualsevol. I qualsevol forat corporal. Ací vénen homes d’amagat de les seues dones. A sentir-se lliures.

Vaig sentir les meues neurones. Crac.

–Vénen a aquesta habitació d’amagat de les seues dones, que també estan ací? A sentir-se lliures? Vénen a un club d’intercanvi de parelles, però no són capaces de dir-li a la seua dona que volen xafardejar amb altres homes? –Rosa no donava crèdit.

–Bé, jo calcule que un 85% de la nostra clientela masculina està interessada en açò, sí. Però no més d’un 13% ho diu obertament. A quasi cap dona li agrada que el seu marit s’interesse per altres homes. A l’inrevés, no obstant això, succeeix molt sovint i està molt acceptat.

Totes les crues dades matemàtiques i estadístics ací aportats per l’empíric amo van deixar a David desullat i a Rosa fora de joc, així que vaig haver d’intervenir per a desembossar aquest col·lapse social.

–Però d’on trau aqueixos percentatges? Té un torn o alguna cosa? De debò gent que ha saltat el tabú d’anar a un club a tenir sexe amb altres parelles no pot confessar desitjos tan poc sorprenents com experimentar amb persones del seu propi sexe?

–No, però em fixe. –Em va il·luminar amb la llanterna.

En aqueix moment ens vàrem adonar que hi havia una parella en el club. Ens estaven esperant ací, just abans d’acabar el nostre recorregut circular i tornar a entrar en l’espai anomenat la barra. Anaven vestits amb un barnús. Portaven cadascun una copa. Eren molt més joves i atractius que la gent que apareixia en les fotos que decoraven les parets i que representaven festes en el mateix local. Ens miraven. Eren el ganxo que la senyora de la samarreta d’estampat de tigre ens havia preparat durant la nostra visita.
Els seus ulls deien “Cabrons, estàvem en espardenyes a casa i ens han obligat a venir ací per vosaltres. Com no cardem us anem a cardar”.

David va reaccionar com el professional escaquejador que és i va murmurar una llarga frase de cortesia similar a “ha-sigut-un-plaer-ja-sabem-on-està-ja-li-cridarem-per-el-de-la-festa-bona-nit-no-ens-acompanye-a-la-porta-gaudisquen-de-la-copa-senyors”, deixant desorientat intencionadament per una vegada al senyor a l’altre costat de la llanterna.

No recorde com, però de sobte estàvem fóra del Rindebel, mirant-nos els peus sense parlar, caminant ràpidament almenys fins a doblegar la cantonada, sabent que acabàvem de tenir una experiència que havíem de reflexionar per a poder digerir-la correctament.
Els tres l’hem tingut en el fons del nostre cervell, però no oblidada, durant els últims deu anys. Eventualment hem parlat d’ella. L’hem explicat en xicotetes reunions. Hem intentat exorcitzar-la. Fins que la redacció de The Valencianer em va proposar redactar un text de tema lliure sobre tan poc literari barri.
Si bé no he aconseguit tancar el cercle entre Vicenteta i Marxalenes (què esperàveu, lectors? The Valencianer no conté la solució als enigmes de l’univers), sé que avui dormiré una mica més tranquil que ahir. I espere que vosaltres, lectors, una mica més inquiets.

Bona nit.

HISTÒRIA D’UNA PORTADA

No hi ha esbarjo en Sapadors

Per Luis Demano

“He volgut dedicar aquesta portada als CIEs (Centres d’Internament per a Extrangers) i sobretot tot al CIE de Sapadors, situat a València. Una altra de les moltes formes que té l’estat espanyol de normalitzar el racisme i la vulneració de drets humans en la nostra societat.”