“En aquesta grandiosa tolla hi ha molt pocs ports d’empara on protegir-se contra els elements de la fantasia i les llegendes amb més o menys fonament.”
Juan Peñataro

Algunes de les històries en minúscula que componen el gran relat històric, compten amb aferratalls més o menys ferms als quals agarrar-se; unes altres, per contra, resulten difícilment constatables i en elles es desdibuixen els límits entre la fantasia, la raó, la llegenda i la realitat. A voltes, una bona història reapareix massa tard per a comptar amb els testimonis dels seus protagonistes, amb tan sols unes poques dades desordenades, uns quants retalls de premsa i alguns records llunyans de família. D’entre aqueixes històries en minúscula, són moltes les que reflecteixen, des del principi dels temps, la fascinació i l’obstinació humana per volar: des del mite de Dèdal i Ícar o la coloma mecànica de Arquetas de Trento, passant pels estudis de Leonardo da Vinci i de Giovan Battista Danti fins a arribar, per exemple, fins al primer vol a motor realitzat a Espanya –concretament a Paterna en 1909– per Joan Olivert el volaoret; però la que segurament desconega, benvolgut lector, benvolguda lectora, és la història de Juan Peñataro Samper, mecànic dentista de professió i inventor per vocació.

Nascut a Monòver (Alacant) en 1891 i veí d’aquella València del Cid fins que se’l va emportar la mort en les acaballes de 1946, Juan Peñataro descendia d’una estirp de calderers italians cognomenats Pignataro o Pignatelli, que van acabar anant a viure al barri del Carme de València. Per a fer-nos una idea de la volatilitat del personatge, segons diferents versions es va formar com a aprenent d’un mecànic dentista francés que vivia en la plaça de la Reina, o potser en l’Escola de Pròtesis Dental de Madrid, o tal vegada ho fera a Buenos Aires. Davant tal inexactitud, no resultarà estranya l’aparició d’un anunci en El Pueblo. Diari Republicà de València de 1916, que resava: “El dentista Sr. Nájera adverteix a la seua clientela que no faça cas d’un tal Juan Peñataro que s’anuncia com a depenent del senyor Nájera”.

Gran viatger en la seua joventut, va conèixer nombrosos països d’Europa i Amèrica en tota la seua extensió i va arribar a dominar fins a quatre idiomes. De fet, serà en Tandil, en la província de Buenos Aires, on s’establisca com a mecànic dentista de la clínica d’Isidoro F. Tomatti, en 1911, com testifica un anunci publicitari en el qual tots dos apareixen retratats elegants, ufanosos i ben semblants. Tandil era coneguda llavors per l’existència d’una enorme pedra movedissa que es trobava en equilibri a la vora d’un turó fins que, després de segles o tal vegada mil·lennis d’immobilitat, acabaria despenyant-se dos mesos després de la seua arribada a la ciutat.

Ja de retorn a València, es va casar en 1916 i va tenir quatre fills, morint dos d’ells a una edat molt primerenca. Allí va muntar la seua pròpia clínica de pròtesis dentals, va viure de manera esplaiada –tractant d’ajudar sempre a aquells amb pitjor fortuna– i era un habitual dels cercles intel·lectuals, destacant la seua amistat amb José Martínez Ruiz Azorín. Acabada la guerra civil, en un viatge al seu Monòver natal en 1942, Peñataro serà arrestat per proferir “paraules ofensives a la moral i l’autoritat” i és condemnat a sis mesos de presó acusat d’un delicte d’“auxili a la rebel·lió”. Després de complir la meitat de la seua pena en les presons de Monòver i Alacant –en les quals sobreviurà gràcies a les cures de les dones de la seua familia–, eixirà mentalment afectat, econòmicament malparat i assegurant haver presenciat una aparició mariana. En 1944, un parell d’anys abans de la seua mort, serà acusat i multat per reincident en l’intrusisme de la professió odontològica”, sanció que li serà retirada després d’adduir que no estava en ple ús de les seues facultats i que en la seua casa no hi havia cap clínica.

Però si alguna cosa, en la sempre sorprenent biografia de Peñataro, destaca per sobre de la resta, fou el seu vessant com a inventor. Després de crear un aliatge per a la construcció de pròtesis dentals i una careta antigàs, la xiqueta dels seus ulls, la causa dels seus desvetllaments, va ser el biciplà Autovol: una bicicleta alada que hauria de demostrar “que un home podia elevar-se i sostenir-se en l’aire amb les seues pròpies forces i sense l’ajuda de motor” (patent 97.571).

El Autovol es converteix en la seua màxima obsessió i no dubta a posar de la seua part tots els esforços necessaris per a demostrar la seua eficàcia. Pronuncia nombroses conferències sobre la història de l’aviació i la grandesa del seu invent que són rebudes amb una mescla d’entusiasme i incredulitat pel públic valencià, escriu articles en premsa amb el pseudònim de Juan de Vinalopó, programa exhibicions del seu aparell per tota la península i es proposa realitzar difícils empreses com un raid Monóvar-Ámsterdam a lloms del seu biciplà, la travessia de l’estret de Gibraltar o la participació en els Jocs Olímpics de 1928. Nombrosos són els periòdics que es fan ressò de les seues gestes de manera intermitent entre 1926 i 1933 amb titulars com a “Sensacional espectacle mai vist a València” (El Pueblo), “Encara que semble mentida. Una bicicleta per a volar” (El Heraldo de Madrid) o “Spaniard Uses Bike and Airplane Combined” (The Dekalb Daily Chronicle, Illinois).

No obstant això, gens sembla indicar que tals demostracions arriben a produir-se. A poc a poc, la impaciència per veure al Autovol en acció s’apodera dels periòdics, que es divideixen entre els quals asseguren el seu èxit “aplaudit per milers de persones” i els que parlen del seu invent com una enganyifa i d’ell com un xerraire. “Vola o no vola?”, titularà El Día d’Alacant en 1927. Peñataro reapareixerà anys després en la premsa, reconvertit en promotor d’espectacles esportius (Empresa Internacional Deportiva Autovol) amb un festival programat en 1932 en el camp d’aviació de la Malvarrosa –a benefici de la Universitat de València que havia patit un terrible incendi al maig d’aqueix any– en el qual presentarà a la “Senyoreta atletisme”, el “bicicohet”, el “biciloco” i un “autòmat conqueridor de la lluna que en tenir novetat en la seua ascensió, ens enviarà senyals lluminosos”.

Entretant, mou cel i terra per a promocionar i cercar patrocini per al seu biciplà i contacta amb tots els estaments i entitats imaginables, des del Ministeri de l’Aire d’Espanya fins a la Unió Patriòtica Espanyola de Buenos Aires; fins i tot posarà un anunci en el periòdic demanant ajuda econòmica en nom de la Sociedad Valenciana de Aviación Práctica –de la qual també va ser fundador– i va reclamar per al seu ús una extensió de 2 quilòmetres quadrats als voltants de l’Albufera. En 1940, el Ministeri de l’Aire contestarà per fi a les seues missives amb un detallat informe en el qual, entre altres pitxers d’aigua freda, se li comunicarà que el seu aparell pesa massa per a elevar-se, que no descarten que un aparell similar puga funcionar amb un pilot amb millor resistència física que la seua i que el seu invent no és més que una mescla híbrida entre planador i bicicleta amb tots els inconvenients de tots dos i cap dels seus avantatges.

Juan Peñataro va morir l’11 de novembre de 1946, un mes abans del naixement de la seua primera néta, i va ser enterrat, segons sembla a petició pròpia “per les seues idees polítiques”, en una fossa comuna del cementeri de València.

En 1972, les seues restes van ser traslladades al nínxol d’una de les seues filles. Entre els seus abundants documents es va trobar una anotació sense datar que deia “he aconseguit desenganxar-me del sòl i cronometrar en vol quaranta-vuit metres de llarg per cinc d’alt”.

Manuel Garrido Barberá
Crític d’art,
il·lustrador,
gerent de APIV
Besnét de Juan Peñataro