Epicentre d’una de tantes Valències com han sigut, estaba en una illa de cases en la ciutat vella, estreta, no més de tres edificis podrits i arraïmats que en absolut desentonaven amb l’estat general del barri. L’extrem més pròxim a la plaça del Collado –on es va cremar viva l’última víctima de la fúria inquisitorial española– ho ocupava un diminut baix amb diversos entresolats, laberíntica seu de l’últim taxidermista valencià, personatge delirant que el mateix escrivia novel·letes d’aventures que caçava búfals en Àfrica o dissecava testes de bous, cérvols i fins a cavalls sencers, amb la seua xarrameca excessiva i progressivament incoherent.

L’altre extrem de l’illa de cases el remataven unes quantes casetes de fusta, proveïdes totes aquestes de tebeos deslluïts, llibres de butxaca de Corín Tellado, fotonovel·les, periòdics, revistes del mes passat i qualsevol classe de papers groguencs. Veteranes senyores, cabell oxigenat, molt pintades, ungles llargues roig cridaner, administraven aquells marcits magatzems de sons i miasmes col·lectius, que aleshores -eren els primers anys huitanta- entraven en imparable decadència. Alhora, en un altre dels portals, sense rètol ni signes exteriors, aguaitava després d’una d’eixes escales inversemblants que a penes permeten el trànsit d’una sola persona, i encara gràcies, un pis hippy i obert només al públic iniciat on entre coixins tirats en el sòl i moquetes ennegrides es consumia exclusivament té morú, alguna que altra cervesa introduïda clandestinament en el santuari i fums de qualsevol classe, que llavors no sols no estava prohibit fumar sinó que era la quinta essència mateixa del lloc. Porta amb porta amb aquesta peculiar casa de té es trobaven Bodegas José Español, segons es llegia un rètol en la fatxada fet de lletres retallades, antany de color or, apegades sobre la paret.

El bar de la Tia Teresa, com ho coneixíem, era, encara en aquella València llastrada per la seua herència poblerenca, una anomalia espai-temporal. Una excrescència de la postguerra ancorada en un temps que no li pertanyia. I és que açò mateix, el temps, tènia en el seu interior altre discórrer. Barra de fusta coronada per marbre que a l’origen va haver de ser blanc, un neó desgastat il·luminava el local al costat d’un parell de bombetes igualment nues. En el racó, al costat de l’entrada, una porta ocultava el forat en el terra que servia de vàter unisex amb caràcter general. Molta fusta, molt més pols, barrils de vi –ni abundants ni de moltes classes-, dues o tres cadires de casa, gens de mobiliari d’hostaleria, parets esportellades que distaven molt de ser llises, sostres molt alts i de barra cap a dins, certa netedat coqueta i rància.

Allí, flanquejada per una foto dedicada de Chanquete de les què regalaven les galletas María i per una altra del Papa Joan Pau II, despatxava la senyora Teresa. Dona major, menuda, de gestos pausats, ulls de bou degollat, que acollia conforme i satisfeta aquell últim refugi. Enfront d’ella, un retrat de marc polsegós amb la foto en sépia d’un senyor amb cara d’espanyol antic i un pòster del Marca de quan el València va ser campió de lliga en 1971. I davall, en una xicoteta butaca el seient de la qual era retrat perfecte de les seues anques, estava totes les vesprades la seua mare, anciana consumida vestida de negre en capes informes de mantellines i rebeques, tot potes com d’aranya coronades per un cap minvant. Agripina no es movia ni parlava mai, mirava d’un costat a l’altre des de la grossa muntura de les seues ulleres sense que cap parroquià sabera fins a quin punt s’assabentava. Cap a les huit Teresa l’enviava a veus al llit, acompanyada d’algun voluntari sol·lícit i ebri que l’ajudara a pujar les escales que la separaven del dormitori.

I és que el local era bar, celler i casa. Baix, oculta al públic per un biombo de fusta amb vidres rugosos d’eixos on tant agrada niar la pols, s’endevinava una taula de braser, agulles de calça, una televisió sempre apagada; dalt, en un entresolat de fusta, les habitacions de Teresa i Agripina. Enfront de la barra, eterns, com si foren part del mobiliari del local, estaven els parroquians, grup reduït fidel com pocs.

Engolien de forma professional, com qui ha fet d’això nucli de la seua activitat vital, les úniques begudes que l’establiment oferia: vi, cervesa i gasosa. Formaven un grup molt variat del que Marx i els progres criden lumpen, en el que un senyor que exercia de guardaagulles en un pas a nivell representava la cúspide de la piràmide social. Així, entre glop i glop, abracadabrants discussions i veus eixides de to, la seua activitat favorita era jugar sense parar al punyet, arribant a armar-se verdaderes baralles per qüestió d’una pesseta, a les que seguien interminables debats sobre en què invertir tan fabulosa suma.

A les mans no s’arribava mai i no perquè els ànims no es caldejaren, sinó per la presència tutelar de la senyora Teresa, a qui el seu escàs metre i mig d’estatura no impedia eixir de tant en tant de la barra per a posar ordre, marmolant com una mare enfadada i encarant-se amb qui fera falta. Més d’una vegada va haver de fer-li pujar els pantalons a algun que amb afany exhibicionista s’encabotava a mostrar als altres les seues vergonyes; molt celebrat va ser la bufetada amb què un dia li va creuar la cara a Manolo el Bufa, engrudós i alegre buidaampolles que es dedicava a traure’ls els quarts als aprenents de hippy que freqüentaven la plaça de la Mare de Déu, i és que una cosa eren els pobres però honrats alcohòlics habituals de la casa, als que el costum atorgava un cert saber estar, i una altra molt distinta els vagabunds sense ofici ni benefici, visitants ocasionals que a la patrona no li agradaven ni un pèl. Punkis, ocupes i altres subespècies contemporànies ni s’acostaven: aquella no era la seua època.

Cap a 1986, més o menys, la Tia Teresa es va jubilar. Els cellers es van tancar, perdent-se per sempre l’espectacle celtibèric i surrealista que van ser, per a mi les freqüents visites a l’establiment. La modernitat, gelosa, avergonyida de les seues arrels, no va tardar a demolir gran part d’aquella illa prodigiosa i esperpèntica que hui, d’acord amb els temps, no és més que un solar.