La meua infància va transcórrer en la Russafa dels primers setanta, en la zona límit entre l’Eixample més burgés i un barri llavors degradat que encara no sabia que en el futur s’inventaria una cosa anomenada “gentrificació”. Era la versió vernacla del Liang Shang Po que ens pegava als televisors, sense tant kung-fú però no menys perillós, escolten. Jo vivia en un xamfrà i, baix de la meua casa, estava instal·lat el paradís. No tenia les immenses portes celestials, tampoc un rètol de llum encegadora que posara cel, ni un cor de bellíssims àngels, no. Les portes eren més aviat febles, de fusta, amb unes lletres pintades damunt amb el críptic acrònim “P.A.M.D.B” i, damunt de l’aparador, una immensa foto d’una vedette entrada en les moltes carns que exhibia, quasi gens tapada amb alguns plomatges exòtics. Les paupèrrimes portes mai van canviar; el jeroglífic perdia el seu encant, o no, quan descobries que eixes lletres amagaven el de Patronato de Apuestas Mutuas Deportivo Benéficas, és a dir, allò que tots coneixíem com les quinieles i l’exuberant senyora era la dona del propietari, un senyor calb, amb bigoti i ulleres fosques, i amb una mala llet d’acord a l’aparença, que cada vegada que la mirada es desviava cap als pernils de les cuixes de la foto de la seua senyora, t’etzibava un “I tu, que mires?”, abans que pogueres progressar més cap amunt.

Però l’El Paradís, amb majúscula. La tendastra, de no més de 20 metres quadrats, tenia dos aparadors: un, on s’encunyaven les quinieles amb aquells florits segells de colors que propietari i senyora xopaven en una escumeta a aquest efecte; l’altre, a la dreta, amagava un edèn. Tenia un mostrador vidrat per a baix. Per darrere, unes prestatgeries amb milers de novel·letes on regnaven Marcial Lafuente Estefanía, Clark Carrados i Silver Kane. Però sota, ai sota! Sota estava l’Olimp! Un bon pilot de caixes amb centenars de còmics, prests a ser canviats per la mòdica quantitat de cinc pessetes. Un duro. Amb cinc duros, cinc còmics. Clar, t’havies de desprendre de d’altres, però en aquella època no sabíem de col·leccionisme integrista, solament volíem devorar còmics. No hi havia molts diners, però el poc que hi havia es podia estirar canviant mil i una vegades el mateix còmic. Per aquella època, recorde, allò que es portava eren els famosos volums de l’Editorial Vértice, que portaven a Espanya els poderosos personatges de Marvel. Avui sabem que estaven remuntats, descoloritss, redibuixats i, bàsicament, massacrats fins a l’extenuació, però ens era igual. Ens fascinaven eixos meravellosos còmics i, quan reunia un parell de duros, baixava a les quinieles a canviar els còmics ja devorats per altres que prometien no poques extraordinàries aventures.

Llegia els còmics de Els 4 Fantàstics i La Patrulla X entusiasmat, en ordre aleatori, açò sí, perquè el bescanvi tenia eixe problema, que no podies anar exigint la numeració correlativa per un duro. Però no estaven a soles. Al costat d’ells es podien trobar els marcians còmics que venien de la britànica IPC, també publicats per Vértice, amb personatges tan estrambótics com Spider, Kelly Ull Màgic i Urpa d’Acer. I, per descomptat, tota la devesall Bruguera, de Mortadelo a Pulgarcito passant per DDT, Zipi i Zape i les espectaculars Tro Color i Jabato Color. Fins i tot quedava espai per a la lànguident Editorial Valenciana, que reeditava en aquells dies a tots els seus personatges a tot color, encara que jo tenia la meua preferència per l’esplendorosa cabellera al vent de Purk l’Home de Pedra.
Com quasi sempre anàvem en quadrilla, no esperàvem a pujar a casa, ens assèiem en la mateixa porta d’eixe paradís per a llegir-los, almenys fins que el nostre Sant Pere particular, el senyor del bigoti i ulleres fosques, o la seua esplèndida senyora, ens tiraren a cops d’escombra. Però ens era igual. Tornaríem quan furtarem un duro més a eixe gloriós paradís il·lustre anomenat P.A.M.D.B.

La meua experiència amb el compte de Instagram d’1 milió de seguidors
Siguem sincers des del principi. Reconec que tinc dues febleses (principalment):

• Que algú em diga que li agrada el meu treball
• Les digressions

El primer em passa ocasionalment. Especialment en sessions de signatures dels meus llibres. El segon ho anireu veient conforme llegiu aquest text.
(Les digressions vaig a marcar-les entre parèntesis, de manera que podeu decidir saltar-vos-les a lliure disposició i sense remordiments. Sense anar més lluny, aquesta mateixa).

Una vegada queda açò clar, començe el meu relat en una reunió vespertina amb el meu company d’aventures comiqueres Gerardo Sanz*.
Així que una vesprada, en un bar típicament espanyol gestionat per asiàtics i envoltats de cerveses, li vaig ensenyar a Gerardo una proposta de dibuixos eròtics que havia fet aprofitant un estrany buit en la meua agenda com a tècnic editorial freelance. Em va etzibar una més dels seus habituals i moderades respostes:
–Però, nano! Açò està deputamare! Fes-te un Instagram, que ho vas a petaaaaaaar!

Jo, en aquells dies, no tenia cap tipus de compte en cap xarxa social. Cosa que a dia d’avui segueix igual, excepte per eixe Instagram del que Gerardo és el responsable primigeni. Em donava molta mandra, ho reconec. Però Gerardo em va donar un curset accelerat entre xicotetes espentaetes morals:

– Vas trencar Instagram, cabró! Ja veuràs, filldeputa!

Jo necessitava una mica més de moral, així que Gerardo va prémer la meua feblesa número u:

–I la gent pot punxar ací, en el cor, i açò significa que li agrada.

Vaig seguir les seues instruccions, i als dos dies ja m’estava donant més ànims:

–Però idiota! Així no! Deixa’m, camina, que et faig uns tags i li poses uns filtres bonics…

Total, que el meu primer dibuix, doncs bé, val, res de l’altre món. Però el meu segon dibuix va començar a acumular corets (o “m’agrada”). A tota castanya. Com un boig. De vint en vint. Jo no tenia seguidors, però la gent podia veure el meu dibuix. I els agradava. I després em seguia, clar. Jo estava desorientat. Vaig cridar al meu guru per a consultar-li:

–Però desactiva les notificacions, taujà, que et vas a tornar boig! Què cabró! Ja ho estàs petant! Cabronàs, bastardo, drogoaddicte!!

En fi, un any més tard, seguisc acumulant historietes curioses, propostes valentes, amistats llunyanes, negocis bonics, molts corets, i algunes tocades d’ous. I d’açò últim és del que es tracta aquest article.

Tots sabem a hores d’ara (fins i tot en la redacció de The Valencianer) que quants més seguidors i més corets acumulem, més abast té el nostre treball. Independentment de la xarxa social de la qual parlem.

(Abast visual, clar. Professional, açò ja és una altra història).

El meu treball va començar a veure’s més i més. Apareixia seleccionat en comptes potents que redundaven en més gent que em seguia i que apreciava el meu treball. I un dia, vaig rebre un missatge d’una d’aqueixos comptes que tenen més d’un milió de seguidors. Açò vol dir que moltíssimes persones veuen el que des d’aquest compte es mostra o promociona. Si molta gent podia veure el meu dibuix sense ni tan sols seguir-me, estar en un compte d’aquest abast podia ser la culminació moral de la primera de les meues debilitats.

Deien que estaven interessats en el meu treball. Per descomptat, era un text genèric (no anem a enganyar-nos, no sóc tan crèdul). Però era un text en el qual premien la meua feblesa número u, indicant quant els agradava la meua proposta artística, i adjuntant una xicoteta selecció del que consideraven que encaixava en la seua línia estètica. I animant-me a escriure a un correu electrònic, perquè hi havia una segona proposta en l’aire.

Jo vaig estudiar el seu home, o feed, que és com es diu en Instagram l’historial de fotos pujades a un compte, i a mi no em va semblar que encaixara el meu treball. Però, ei, qui sóc jo per a dir-li a algú que li agrada el que faig que no em veig ací. Vaig tardar un parell de dies a contestar. I ells se’m van avançar tornant a escriure’m per a dir-me el mateix, i per a indicar-me un parell de comptes més que també administraven, totes elles amb una quantitat de seguidors que no sé què reacció haurien provocat en Gerardo.

Els vaig escriure al correu electrònic que m’havien proporcionat, i que tenia a veure amb un projecte expositiu anomenat (en anglès) Got It For Cheap (alguna cosa així com Aconsegueix-ho baratet). Malgrat les meues dues febleses ja confessades, he de reconèixer que entre les no confessades està l’assumpte de voler cobrar tan bé com es puga per la meua producció artística, així que mentre els escrivia, no podia evitar tenir una desconfiada cella alçada.

Em van contestar de seguida explicant-me molt detalladament la proposta. No vaig a copiar ací continguts dels correus que intercanviarem, no vaja a donar-me problemes, però bàsicament tractava del següent:

1. Una exposició d’obra original (no impressions).
2. Itinerant per fires d’art contemporani de tot el món (el llistat era exhaustiu i llarg).
3. Totes les obres haurien de tindre el mateix format, decidit per ells, per a facilitar l’exposició. Entre 10 i 30 obres per artista.
4. Totes les obres provindrien d’artistes joves (o emergents, supose, perquè jo estic a punt de complir 45 –encara que ningú em va preguntar l’edat–).
5. Totes les obres tindrien el mateix preu de venda: 30$ (la galeria es quedava el 50%). Així que l’artista cobraria 15$ per cada obra original.
6. Es liquidaria a final del recorregut expositiu en acabar l’any.
7. Les despeses dels enviaments de les obres (fins a Los Angeles, Estats Units d’Amèrica) serien a càrrec dels autors.
8. Si se sol·licitava devolució de les obres no venudes després de la itinerància, s’adjuntaria un sobre amb l’adreça ja escrita en ell, i amb franqueig ja pagat, ja que el cost de l’enviament de devolució també era a càrrec dels artistes.
9. Si no se sol·licitava la devolució, les obres passarien a formar part del fons de la galeria, que les itineraria a l’any següent, liquidant de la mateixa manera.
10. En cap lloc es parlava de segur. Però açò no vol dir que no ho hi haguera, que conste.

A causa de la meua feblesa número u, vaig decidir que era una bona oportunitat de mostrar el meu treball. Òbviament vaig fer comptes (igual que esteu fent vosaltres ara). I vaig veure que negoci, doncs igual no. Si succeïa un inesperat miracle i es venien totes les meues obres, encara cobriria despeses de material, enviaments, embalatges i assegurances. I potser, fins i tot trauria per al butà d’aqueix mes. Ei, no està malament. Gens malament.

(Arribats a aquest punt, i encara que aquest paràgraf estiga marcat com a digressió en anar entre parèntesi, és necessari que ho lliges complet, benvolgut lector. Com aquest relat és verídic, no té amb prou faenes ritme ni el gir argumental està en el lloc indicat segons els manuals d’escriptura. Així que és el moment d’avisar-te que la història es precipita i acaba d’una manera abruptament anticlímax. No acuses al redactor d’haver rebut un encàrrec documental de la realitat).

Una veu en el meu cap em va fer un suggeriment: potser estaria bé dir-los a aquests senyors que hi ha algunes condicions que podrien ser revisades. No amb la intenció que siguen modificades a tot córrer i perquè ho dic jo, no. Simplement, vaig considerar fer-los saber que encara que acceptava les seues condicions, hi havia punts en els quals no estava d’acord. I no és que volguera negociar, però tampoc vaig pensar que passara res per intercanviar opinions amigablement.

He de dir que tot açò perd matisos en haver succeït en el meu limitat anglès (encara que compresible, com he comprovat durant molts anys en la meua vida professional).

Així que vaig escriure a un tal Drake Carr (és la persona que em va escriure inicialment, o almenys m’escrivia des del seu compte) per a dir-li que, si bé m’apuntava al projecte, em semblava qüestionable que tots els càrrecs econòmics de ports i producció d’obra recaigueren sobre l’artista. I que la uniformitat de preus em resultava molt baixa. De fet, la meua experiència em diu que un client que compra obra per 30$ mai la comprarà per 100$, si la cotització de l’artista puja. També vaig comentar açò. Per compartir saviesa, més que com a crítica, per descomptat.

No va tardar ni deu minuts a contestar-me. La persona que estava a l’altre costat del correu, el primer que em va dir era que ell no era Drake Carr, si no, supose, un ajudant. Doncs bé, val, m’alegre. I segon, i més important: estava desinvitat (uninviting en anglès). Així. Com el meu punt de vista era tan dispar respecte de les seues condicions, fora d’ací, xaval.

Açò sí, molt amables: no hard feelings. Faltaria més. No et coneixia d’abans i no et vaig a trobar a faltar. Però hòstia, quina capacitat d’encaix de crítica constructiva. A prendre per cul.

I ací ve un apartat que m’interessa especialment, i sobre el qual encara estic treballant. Jo ja sé que rendibilitzar un compte en una xarxa social com Instagram és molt difícil. Què cony difícil: dificilísim. Segurament, impossible. M’ho va dir Gerardo el primer dia. I que fer clic en un cor és gratis, però pagar pel meu treball, per molt que agrade, és una altra molt diferent.

Els meus càlculs i reflexions van en la següent línia:

• Quants seguidors fan falta perquè un percentatge mínim d’ells es plantege la possibilitat de traure la cartera eventualment?
• Quin percentatge d’açò es converteix en vendes reals i consumades?
• Quantes dels comptes que semblen ser d’empreses –i que ofereixen col·laboracions pagades–, són realment solvents?
• Quantes propostes professionals es reben?
• Quantes d’aquestes són serioses?

Si un compte que té 1,3 milions de seguidors (sí, torneu a llegir-ho) no pot pagar-me els 20/40€ que podria costar els ports d’anada i tornada d’obra original… De debò existeix la possibilitat de convertir en rendible una xarxa social?

Quan escric aquestes conclusions el meu compte té 30.000 seguidors. He rebut dues propostes de negoci serioses, rendibles i ben pagades. He venut unes quantes làmines (ratxes, gens regular). Sé que les meues necessitats econòmiques com a empresa són molt poques comparades amb les d’un altre tipus d’empreses amb més gent i mitjans (jo amb una llibreta, un retolador i pernil dolç a la nevera tinc per una setmana). Els meus seguidors van augmentant a un ritme estable, crec que no he arribat encara a la corba de frenada que preveig.

Per descomptat, els meus càlculs menys optimistes indiquen que aquesta frenada serà molt abans d’aconseguir una mínima rendibilitat. El que em fa dubtar si no estic perdent ja el temps (encara que el meu temps és meu i m’ho gaste com vull). Però també vull saber si hi ha un punt a partir del qual un artista de pretensions modestes com jo pot rendibilitzar aquest estrany moviment de xarxes socials (no parle d’un artista mediàtic, que fins a ací ja arribe) del que tant gurú sembla saber de tot, però que des de dins desorienta, fins i tot a Gerardo.

Encara no sé res de tot açò. Espere explicar-vos-ho en un altre nombre de The Valencianer. Que en la redacció ja han obert una botella de vi blanc i no vull quedar-me sense!

Ens veiem en la vida real!

* (a.k.a elgrangerardosanz i també a.k.a. Huracán Romántica o cantant principal de La Pulquería)

©Francesc Roig

CONCURS DE MASCOTES
THE VALENCIANER

Heus ací el nostre primer artista seleccionat. El seu nom és Francesc Roig, de València, i ens presenta la seua proposta: Flame Villey, una mascota expressionista. Enhorabona Francesc. Prompte podràs lluir el teu premi, la T-shirt Bat.

Podeu dissenyar les vostres versions de la il·lustració original basant-vos en aquesta bella fallera que fotografia amb el seu smartphone a un parotet de l’Albufera, que trobareu clicant aquí. També ens agradaria que li posàreu nom a la nostra mascota. Un nom amb ganxo, eh?

El nostre comité d’experts anirà seleccionant els millors dissenys que es publicaran en la nostra revista “ipso-facto”.
A més, els seleccionats rebran la nostra fabulosa samarreta BAT (de la seua talla), a la qual podeu donar una ullada en la nostra tenda.

Ànim! Malbarata el teu enginy en The Valencianer!