Nombre 7

nº 7

Portada:
El riu invisible de València, a l’estiu

XÈLON XLF

Xèlon XLF, l’autor de la portada, és de Mislata però viu a València.

Il·lustrador i DJ, és més conegut com a artista urbà, un d’aqueixos narradors gràfics de murs i façanes que ha encunyat el terme “Parets Il·lustrades”.
I no és fantàstic que després d’aqueix pseudònim habite un muralista que es cognomena precisament “Paredes”*? És com si un lampista es cridara Paco Canonada.

Xèlon és un individu gran i sensible, com els robots que dibuixa per tots costats. Unes màquines perpètuament enamorades, amb els seus ferros, tubs, cargols i rostre amb ulls, desitjant trobar parella amb la qual acoblar les seues rosques i oxidar-se junts.

Pertanyent a una família d’artistes molt especial, no té por de provar qualsevol disciplina. Per exemple, ha escrit guions per als seus comics i, en totes les seues intervencions urbanes es nota una reflexió anterior, una història darrere. Ara està enganxat a l’escultura en forma d’il·lustracions tridimensionals. Ha passat de dibuixar els seus robots a construir-los, acariciant cada peça de metall.

Quan li defineixen com grafiter, explica que realment el grafit representa la necessitat de cridar alguna cosa i estampar-ho contra el mur. Un arravatament.
Ara, amb l’experiència, prefereix narrar les seues pròpies batalles en la paret, perquè tots ho vegen.
Sembla igual, però no és el mateix.

———————–
(*) “Parets” en castellà

Esta es la seua web.
Segell: ©Xèlon

BRIEVA

David Brieva Rosáenz, l’autor de Por a la pluja –Relat semificcional d’un asturià a València–, va nàixer a Gijón, però viu a València.

David, com a bon asturià, és persona amigable, directa, compromesa i lluitadora.
No és d’estranyar que prompte fóra triat com a representant dels estudiants del màster pel qual es va venir a viure a València –malgrat açò, ni un sol pneumàtic va ser cremat durant aqueix període–.

Gestor cultural, coordinador d’exposicions, congressos científics, espectacles en directe o desfilades de moda, és sobretot un gran amant dels còmics i de les sèries de televisió.
Posseeix un coneixement enciclopèdic, analític i reflexiu que divulga a través de la ràdio –actualment dirigeix el podcast serièfil Laboratori de recerca de sèries que realitza al costat de Áurea Ortiz i Mikel Labastida per a la plataforma Pòdium Podcast; en altre temps en la seua mítica secció sobre còmics La vinyeta indiscreta en el programa Cafè amb vistes de Ràdio Klara– i dels seus ressenyes de còmics en premsa escrita. Cal destacar que té un do natural per a la comunicació, sent un dels millors, més expressius i divertits narradors d’històries que es recorden.
És també col·leccionista d’originals de còmic, posseïdor d’una nodrida selecció de dibuixos d’alguns dels més importants autors a nivell internacional.
En 2013 va obrir, al costat de Luci Romero, la llibreria Bartleby en el barri de Russafa. Un temple consagrat als llibres, els còmics i el vi, que s’ha convertit, des dels seus inicis, en un espai cultural sense parangó en el qual se succeeixen activitats de tot tipus –presentacions, tallers, xarrades, clubs de lectura, concerts i fins i tot obres de teatre–.

Dues curiositats més:
1) La seua participació actoral en el llargmetratge «Ganivet», de Mort Horrible (2013, 99′).
2) La seua gran destresa en el cuinat de l’autèntica paella valenciana.

MGB

Esta es la seua web.
Segell: ©Carlos Ortin

GERARDO

@elgrangerardosanz, l’il·lustrador de Por a la pluja, va nàixer i viu (a voltes) a Gandia.

El que açò escriu, sempre ha desconfiat dels il·lustradors que s’autodefineixen com “pintamones” (o dels que diuen “faig dibuixets”). Tampoc em fie un pèl dels cantants que presumeixen de “cantamatins”. No m’agrada aqueixa falsa modèstia, aqueix victimisme trempat de Torrebruno. Doncs bé, el nostre col·laborador utilitza sobre si mateix aquests epítets en el perfil de Conversaciones con el Huracán, el seu blog-saga científic*, i davant la meua sorpresa, no és per cap de les menyspreables raons que he plantejat. I per què ho fa? es preguntaran vostès.

Doncs perquè pot. Perquè un tipus que escriu, dibuixa, compon, fa poemes, toca l’acordió, canta com a solista en el grup La Pulquería, dissenya publicacions, fa storyboards, construeix joguets, juga a waterpolo… i tot açò alhora i bé, hauria de ser posat com a exemple en els llibres de text.
Però ai!, també és el rei dels projectes inacabats, que li encanta començar-los però no acabar-los. I açò, efectivament, li converteix en un pintamones i un cantamamatins. De manera que responent a la pregunta de vostès, el nostre col·laborador no fa una altra cosa que ser sincer.

A més es diu d’ell que, quan ix de l’aigua, sembla Posidó.
Irrellevant? No ho crec.

——————————
(*) Magnífica publicació, d’altra banda.

Esta es la seua web.
Segell: ©@elgrangerardosanz

Relat semificcional d’un asturià a València

21 d’agost de 2007, el meu avi sucumbeix davant l’horrible malaltia que li havia prostrat en un llit els últims anys de la seua vida. Ell, que s’havia guanyat una reputació en la nostra família i part del municipi com “El Flipau”, que segons les seues pròpies paraules significava ‘aquell que ha vist el sol’, mantenia que coneixia les formes i lluentors de l’astre rei en tota la seua plenitud, doncs havia viatjat en una ocasió al llevant espanyol i gaudit dels seus plaers. En aqueixos temps també havia acumulat una hisenda generosa per mitjà de negocis que mai havia tingut interès a aclarir.

El que la meua família en el seu profund desconsol desconeixia, és que en el seu últim alè el meu avi havia murmurat a la meua oïda tres claus vitals que transformarien la meua existència: Los, Sorrasso, Purricoco. En aquells moments no sabia que la morfina parlava per ell.

2008 va ser un any molt important quant als moviments migratoris, jo vaig posar el meu granet d’arena embarcant-me en una aventura inigualable encoratjada per les enigmàtiques paraules del meu il·lustre antecessor i per la sobreestimulació cerebral produïda per la sèrie Perdidos, el missatge de la qual al final de la tercera temporada vaig entendre com a meu. Havia de tornar on el meu avi havia aconseguit la felicitat.

Carregat d’il·lusions i amb una determinació feroç aconseguia la meua meta clarejant en l’Estació del Nord de València solament 2 mesos, 5 cavalcades i 3 saltejadors després de la meua eixida d’Astúries. Per sort són regions molt bé comunicades.

A la meua arribada, sense més, agenollí-me. Doblegat per la potència lumínica que arribava des de les altures vaig tardar diverses hores a reposar-me i quan ho vaig fer vaig descobrir que, per a la meua sorpresa, els oriünds no solament no semblaven mostrar sorpresa o veneració per la seua afortunada climatologia sinó que malinterpretant la meua situació m’havien obsequiat amb 3 euros en moneda xicoteta, alguna burilla i un barret d’espart.

En aquell moment vaig veure la llum per partida triple concloent que aquestes gents eren tan generoses com a ignorants i desenbullant la primera endevinalla de “El Flipau”.

Los = Sol check

Per ser conseqüent amb la meua condició, que en aquell moment era la d’estudiant, vaig trobar acomodament en un pis que s’anunciava com un d’aqueixos refugis per a joves intel·lectuals. Els inquilins formàvem un grup peculiar, com l’inici d’un mal acudit, una de Birminghan, un de Suècia i un de Gijón.
La convivència era fluïda i prompte descobrirem que la gastronomia era un punt d’unió entre les nostres maneres de fer, les generoses racions asturianes, el compartir dels plats valencians i la rapinya sistemàtica anglesa. A la paella li seguia un favada i a l’arròs al forn un cachopo, davant atònits ulls britànics.
Però el que va començar sent un turnisme culinari amable va esdevenir en una carrera alimentària pel poder. L’escalada gastronòmica kamikaze que va esdevenir durant aqueixes setmanes va ser dura i va tenir baixes significants. A inicis del nostre tercer mes patim un Brexit, la qual cosa ens va obligar a replantejar els nostres moviments expansionistes. Signem un armistici que va donar lloc a una fructífera col·laboració que va acabar per obrir-me els ulls davant la supremacia arrocística del territori i de rebot em va portar a resoldre el segon misteri del nirvana aconseguit pel meu avi.

Sorrasso = Arrossos check

Finalitzats els meus estudis urgia trobar sustento i per avatars de la destinació vaig conèixer a una amistosa parella que sense dubtar-ho em va acollir sota la seua protecció. Eren persones d’aspecte impol·lut que vestien les seues bruses i jupetins de manera tan rigorosa com a elegant i es prenien la filosofia del carpe diem rigorosament. D’ells vaig aprendre moltes coses, que no fa falta saber gens d’alguna cosa per a dedicar-se a açò professionalment, que hi ha uns animals que s’extingeixen si no se’ls fa passar una mala estona, o que la frase “però si ho fa tothom” et fa sentir molt millor amb tu mateix.
Afirmaven tenir múltiples “contactes” i d’entre ells sobreeixia un bon amic seu, un alcalde tan manyós que se les havia arreglat per a cobrar més que el president del Govern.

Va resultar, segons em van explicar uns senyors d’uniforme, que els diners que usaven per a les seues coses era de tots, jo inclòs, i que ara passen les seues vesprades en el calabós amb el seu amic l’alcalde al que segons sembla els seus companys reclusos han agafat molt afecte.
Davant tal revelació vaig caure al sòl col·lapsat i vaig tenir un flasback de la meua arribada a València que al seu torn em va conduir a un flashforward que va repassar la sèrie de Perdidos al complet i em va retornar a la meua realitat temporal en un estat d’il·luminació sense precedents. L’últim enigma havia sigut desemmascarat.

Purricoco = Corrupció check

Des de llavors crec que entenc una mica millor als valencians i el misteri de felicitat del meu avi, l’única cosa que no m’explique és per què, sent asturià, ara li tinc una por atroç a la pluja.

No Comments

Sorry, the comment form is closed at this time.