Relat semificcional d’un asturià a València

21 d’agost de 2007, el meu avi sucumbeix davant l’horrible malaltia que li havia prostrat en un llit els últims anys de la seua vida. Ell, que s’havia guanyat una reputació en la nostra família i part del municipi com “El Flipau”, que segons les seues pròpies paraules significava ‘aquell que ha vist el sol’, mantenia que coneixia les formes i lluentors de l’astre rei en tota la seua plenitud, doncs havia viatjat en una ocasió al llevant espanyol i gaudit dels seus plaers. En aqueixos temps també havia acumulat una hisenda generosa per mitjà de negocis que mai havia tingut interès a aclarir.

El que la meua família en el seu profund desconsol desconeixia, és que en el seu últim alè el meu avi havia murmurat a la meua oïda tres claus vitals que transformarien la meua existència: Los, Sorrasso, Purricoco. En aquells moments no sabia que la morfina parlava per ell.

2008 va ser un any molt important quant als moviments migratoris, jo vaig posar el meu granet d’arena embarcant-me en una aventura inigualable encoratjada per les enigmàtiques paraules del meu il·lustre antecessor i per la sobreestimulació cerebral produïda per la sèrie Perdidos, el missatge de la qual al final de la tercera temporada vaig entendre com a meu. Havia de tornar on el meu avi havia aconseguit la felicitat.

Carregat d’il·lusions i amb una determinació feroç aconseguia la meua meta clarejant en l’Estació del Nord de València solament 2 mesos, 5 cavalcades i 3 saltejadors després de la meua eixida d’Astúries. Per sort són regions molt bé comunicades.

A la meua arribada, sense més, agenollí-me. Doblegat per la potència lumínica que arribava des de les altures vaig tardar diverses hores a reposar-me i quan ho vaig fer vaig descobrir que, per a la meua sorpresa, els oriünds no solament no semblaven mostrar sorpresa o veneració per la seua afortunada climatologia sinó que malinterpretant la meua situació m’havien obsequiat amb 3 euros en moneda xicoteta, alguna burilla i un barret d’espart.

En aquell moment vaig veure la llum per partida triple concloent que aquestes gents eren tan generoses com a ignorants i desenbullant la primera endevinalla de “El Flipau”.

Los = Sol check ✓

Per ser conseqüent amb la meua condició, que en aquell moment era la d’estudiant, vaig trobar acomodament en un pis que s’anunciava com un d’aqueixos refugis per a joves intel·lectuals. Els inquilins formàvem un grup peculiar, com l’inici d’un mal acudit, una de Birminghan, un de Suècia i un de Gijón.
La convivència era fluïda i prompte descobrirem que la gastronomia era un punt d’unió entre les nostres maneres de fer, les generoses racions asturianes, el compartir dels plats valencians i la rapinya sistemàtica anglesa. A la paella li seguia un favada i a l’arròs al forn un cachopo, davant atònits ulls britànics.
Però el que va començar sent un turnisme culinari amable va esdevenir en una carrera alimentària pel poder. L’escalada gastronòmica kamikaze que va esdevenir durant aqueixes setmanes va ser dura i va tenir baixes significants. A inicis del nostre tercer mes patim un Brexit, la qual cosa ens va obligar a replantejar els nostres moviments expansionistes. Signem un armistici que va donar lloc a una fructífera col·laboració que va acabar per obrir-me els ulls davant la supremacia arrocística del territori i de rebot em va portar a resoldre el segon misteri del nirvana aconseguit pel meu avi.

Sorrasso = Arrossos check ✓

Finalitzats els meus estudis urgia trobar sustento i per avatars de la destinació vaig conèixer a una amistosa parella que sense dubtar-ho em va acollir sota la seua protecció. Eren persones d’aspecte impol·lut que vestien les seues bruses i jupetins de manera tan rigorosa com a elegant i es prenien la filosofia del carpe diem rigorosament. D’ells vaig aprendre moltes coses, que no fa falta saber gens d’alguna cosa per a dedicar-se a açò professionalment, que hi ha uns animals que s’extingeixen si no se’ls fa passar una mala estona, o que la frase “però si ho fa tothom” et fa sentir molt millor amb tu mateix.
Afirmaven tenir múltiples “contactes” i d’entre ells sobreeixia un bon amic seu, un alcalde tan manyós que se les havia arreglat per a cobrar més que el president del Govern.

Va resultar, segons em van explicar uns senyors d’uniforme, que els diners que usaven per a les seues coses era de tots, jo inclòs, i que ara passen les seues vesprades en el calabós amb el seu amic l’alcalde al que segons sembla els seus companys reclusos han agafat molt afecte.
Davant tal revelació vaig caure al sòl col·lapsat i vaig tenir un flasback de la meua arribada a València que al seu torn em va conduir a un flashforward que va repassar la sèrie de Perdidos al complet i em va retornar a la meua realitat temporal en un estat d’il·luminació sense precedents. L’últim enigma havia sigut desemmascarat.

Purricoco = Corrupció check ✓

Des de llavors crec que entenc una mica millor als valencians i el misteri de felicitat del meu avi, l’única cosa que no m’explique és per què, sent asturià, ara li tinc una por atroç a la pluja.