He de començar dient que jo no sóc de la ciutat de València, sóc de Benetússer, un poble al sud pegat a la ciutat. Està tan prop de València que de la meua casa al centre hi ha menys distància que de la platja de la Malvarrosa al centre. Perquè us feu una idea, el tren de rodalia et deixa en l’Estació del Nord en menys de set minuts.

He de dir també que, per les restriccions pròpies d’un poble xicotet, molt xicotet, pràcticament totes les meues inquietuds culturals, que són moltes, les sufocava en la capital del Túria. Estar a tan poca distància d’una ciutat mitjana (no és gran, per molt que alguns ho creen) em va facilitar l’accés des de primerenca edat a cinemes, teatres, llibreries o concerts.

De totes les aficions que ara recorde, la que més em fascinava de xiquet era el cinema. En la meua casa érem dos germans d’edats properes. Jo crec que els meus pares prompte es van adonar que hi havia tres formes que estiguérem quiets. Una era donar-nos un còmic per a llegir; una altra era donar-nos fulles i llapis i posar-nos a dibuixar. La tercera era portar-nos al cinema.

Precisament d’aquella època recorde un episodi amb molt afecte. Un cap de setmana d’hivern que no vam ser a la caseta de la platja (els meus pares, com a moltes famílies d’aquell llavors, tenien una caseta en la platja i tots els caps de setmana anàvem allí el divendres per a tornar el diumenge) per al dissabte els meus pares havien ideat un pla meravellós per a aqueixos dos xiquets inquiets. Ens van portar primer a veure Capricorn un, crec recordar que en el Capitol, aquella pel·lícula que posava en dubte l’arribada a la lluna a partir d’una ficció sobre l’arribada a Mart. Després ens van portar a sopar al bar Turís, que feia uns entrepans de calamars i de llonganisses espectaculars. I després del sopar, per a acabar de tancar aqueix magnífic dia, ens van ficar en el Serrano a veure La guerra de les galàxies. Jo tenia 9 o 10 anys i allò se’m va quedar gravat per a tota la vida. Ara, com a pare, m’agrada fer aquest tipus de coses, conscient que generaré aqueixos records en les meues filles.

Els caps de setmana que sí anàvem a la caseta en la platja solíem tornar havent dinat i, per a matar les tedioses vesprades de diumenge, ens portaven al cinema a les sessions dobles o triples dels cinemes de reestrena: el Metropol, l’Avenida… i amb pel·lícules de les quals no estic molt segur que eren per a menors, encara menys per a xiquets xicotets. Tinc records molt imprecisos d’elles, solament puc dir que moltes eren japoneses: Gorgo i Superman se citen a Tòquio, Godzilla, una que crec que es deia Els tres Supermans o alguna cosa així, de la qual soles recorde que saltaven des del terrat d’un edifici, tallaven el plànol per a després, en el següent plànol, veure’ls “aterrar” amb un xicotet botet en la vorera de baix i que, fins i tot per al xiquet xicotet que jo era, allò ja cantava massa. Aquests supermans no volen!, li dèiem indignats als meus pares.

O aquelles de Godzilla o Gorgo on una bèstia enorme atrapava amb les seues urpes als humans que corrien espaordits, els hi portava a la boca i els menjava el cap d’un mos sense tallar el plànol. Encara que es notava molt el stop-motion, allò era perfecte perquè a la nit em dolguera la panxa i no tinguera més remei que cridar a la meua mare que sempre venia i que sempre es creia que de debò em dolia la panxa. El mateix que em passa ara amb la meua filla, que quan veu una de por li dol irremeiablement la panxa i jo, doncs no tinc més remei que anar quan em crida i creure’m de debò que li fa mal la panxa.

El millor és que m’han quedat bastants records i no poques aficions, com és l’amor pel cinema, qualsevol tipus de cinema, i per les sessions dobles. A dia d’avui, el cinema en la ciutat quasi ha desaparegut (excepte Lys i ABC Park) expulsat als afores o a la perifèria en centres comercials i tots amb multicines. En tots ells, els programes quasi són un calc uns d’uns altres i resulta quasi impossible l’accés al cinema independent o minoritari com aquelles pel·lícules de sèrie Z japoneses. David Cronenberg, Hayao Miyazaki, Atom Egoyan o Joon-ho Bong, per posar uns exemples, és quasi impossible que estrenen en un d’aqueixos cinemes. Només ens queden, com a últims reductes a manera de llogaret gal, els Aragó i els Babel, el D’or o la filmoteca. Abans podies veure de tot en la pantalla gran, ara estem condemnats a veure-ho en pantalla xicoteta.

———————————-
*Godzilla vs Megalon