Nombre 6

nº 6

Portada:
Vista de Ruzafa

HERREROS

Maria Herreros, l’autora de la portada, viu a Barcelona però va nàixer a València.

Les seues il·lustracions són com a col·leccions de cromos que intercanvia amb aquells que les miren, com donant la seua versió de tot el que ja existeix: La vida segons Maria Herreros.

Els seus retrats segueixen aquella vella premissa de Picasso: “ara no t’assembles, però ja t’assemblaràs”, però solament a mitges perquè a més, sí que s’assemblen. Són retrats que, més que psicològics, semblen telepàtics.

Respecte al contingut de les seues obres, a l’hora de tractar temes potents, Maria no té pèls en el pinzell. Qui tinga curiositat, que li done una ullada al seu Negro viuda rojo puta.

MH sempre mira fixament. I si tu mires els seus dibuixos amb la mateixa intensitat, descobriràs alguns regalets en forma de trampantull que sol regalar als seus lectors.

Esta es la seua web.

Segell: ©Maria Herreros

GINER BOU

Miguel Ángel Giner Bou, l’autor de Gorgó i Supermán se citen a Tòquio, viu a Benetússer, on va nàixer.

La història està plena d’escriptors que van haver d’aprendre els rudiments del dibuix per a poder donar llum a les seues històries. Se m’ocorren tres exemples: Antoine de Saint-Exupéry i Marjane Satrapi.

MAGB va fer el camí contrari. Sols quan va tenir consolidada la seua carrera com a dibuixant es va posar a enjogassar-se amb la narrativa, per a crear històries que uns altres dibuixaran, juntant les seues dues passions: el cinema, la literatura i els còmics.

Fi conversador, mai parla per parlar. Es pot no estar d’acord amb ell, però és impossible no prendre-li de debò. Només hi ha tres temes que no tocarà mai: els tòpics i els previsibles.

Tímid però esportista en la seua joventut, ha esdevingut amb els anys en un desimbolt i hàbil professor i conferenciant, a més de líder professional, però sense desatendre les seues dues grans febleses: les seues filles, la Sci-Fi i l’amistat.

Resumint, hi ha tres tipus de persones: les que saben contar i les que saben narrar. Miguel Ángel Giner Bou pertany als segons.

Esta es la seua web.

Segell: ©Cristina Durán

SEBASTIÁN

César Sebastián, l’il·lustrador de Gorgó i Supermán se citen a Tòquio, viu a València, on va nàixer.

A més de historietista i il·lustrador, toca altres pals i tots bé: direcció d’art, disseny gràfic i, últimament es destaca per la seua habilitat manejant grups d’alumnes que volen dibuixar com ell.

Combina un cap pensant ple de referències gràfiques i culturals amb un sorprenent domini de la tècnica.

Criat en un ambient on la bona música té molta importància, les seues il·lustracions de traç segur i potent i color mecànic d’uns altres temps, encaixen perfectament en un imaginari de cultura pop bizarra i irònica.

I tocant al personal, té la típica pinta d’il·lustrador mil·lennial que tira d’esquena.

Esta es la seua web.

Segell: ©César Sebastián

He de començar dient que jo no sóc de la ciutat de València, sóc de Benetússer, un poble al sud pegat a la ciutat. Està tan prop de València que de la meua casa al centre hi ha menys distància que de la platja de la Malvarrosa al centre. Perquè us feu una idea, el tren de rodalia et deixa en l’Estació del Nord en menys de set minuts.

He de dir també que, per les restriccions pròpies d’un poble xicotet, molt xicotet, pràcticament totes les meues inquietuds culturals, que són moltes, les sufocava en la capital del Túria. Estar a tan poca distància d’una ciutat mitjana (no és gran, per molt que alguns ho creen) em va facilitar l’accés des de primerenca edat a cinemes, teatres, llibreries o concerts.

De totes les aficions que ara recorde, la que més em fascinava de xiquet era el cinema. En la meua casa érem dos germans d’edats properes. Jo crec que els meus pares prompte es van adonar que hi havia tres formes que estiguérem quiets. Una era donar-nos un còmic per a llegir; una altra era donar-nos fulles i llapis i posar-nos a dibuixar. La tercera era portar-nos al cinema.

Precisament d’aquella època recorde un episodi amb molt afecte. Un cap de setmana d’hivern que no vam ser a la caseta de la platja (els meus pares, com a moltes famílies d’aquell llavors, tenien una caseta en la platja i tots els caps de setmana anàvem allí el divendres per a tornar el diumenge) per al dissabte els meus pares havien ideat un pla meravellós per a aqueixos dos xiquets inquiets. Ens van portar primer a veure Capricorn un, crec recordar que en el Capitol, aquella pel·lícula que posava en dubte l’arribada a la lluna a partir d’una ficció sobre l’arribada a Mart. Després ens van portar a sopar al bar Turís, que feia uns entrepans de calamars i de llonganisses espectaculars. I després del sopar, per a acabar de tancar aqueix magnífic dia, ens van ficar en el Serrano a veure La guerra de les galàxies. Jo tenia 9 o 10 anys i allò se’m va quedar gravat per a tota la vida. Ara, com a pare, m’agrada fer aquest tipus de coses, conscient que generaré aqueixos records en les meues filles.

Els caps de setmana que sí anàvem a la caseta en la platja solíem tornar havent dinat i, per a matar les tedioses vesprades de diumenge, ens portaven al cinema a les sessions dobles o triples dels cinemes de reestrena: el Metropol, l’Avenida… i amb pel·lícules de les quals no estic molt segur que eren per a menors, encara menys per a xiquets xicotets. Tinc records molt imprecisos d’elles, solament puc dir que moltes eren japoneses: Gorgo i Superman se citen a Tòquio, Godzilla, una que crec que es deia Els tres Supermans o alguna cosa així, de la qual soles recorde que saltaven des del terrat d’un edifici, tallaven el plànol per a després, en el següent plànol, veure’ls “aterrar” amb un xicotet botet en la vorera de baix i que, fins i tot per al xiquet xicotet que jo era, allò ja cantava massa. Aquests supermans no volen!, li dèiem indignats als meus pares.

O aquelles de Godzilla o Gorgo on una bèstia enorme atrapava amb les seues urpes als humans que corrien espaordits, els hi portava a la boca i els menjava el cap d’un mos sense tallar el plànol. Encara que es notava molt el stop-motion, allò era perfecte perquè a la nit em dolguera la panxa i no tinguera més remei que cridar a la meua mare que sempre venia i que sempre es creia que de debò em dolia la panxa. El mateix que em passa ara amb la meua filla, que quan veu una de por li dol irremeiablement la panxa i jo, doncs no tinc més remei que anar quan em crida i creure’m de debò que li fa mal la panxa.

El millor és que m’han quedat bastants records i no poques aficions, com és l’amor pel cinema, qualsevol tipus de cinema, i per les sessions dobles. A dia d’avui, el cinema en la ciutat quasi ha desaparegut (excepte Lys i ABC Park) expulsat als afores o a la perifèria en centres comercials i tots amb multicines. En tots ells, els programes quasi són un calc uns d’uns altres i resulta quasi impossible l’accés al cinema independent o minoritari com aquelles pel·lícules de sèrie Z japoneses. David Cronenberg, Hayao Miyazaki, Atom Egoyan o Joon-ho Bong, per posar uns exemples, és quasi impossible que estrenen en un d’aqueixos cinemes. Només ens queden, com a últims reductes a manera de llogaret gal, els Aragó i els Babel, el D’or o la filmoteca. Abans podies veure de tot en la pantalla gran, ara estem condemnats a veure-ho en pantalla xicoteta.

———————————-
*Godzilla vs Megalon

No Comments

Sorry, the comment form is closed at this time.